Diu Peter Brook que la unitat mínima de teatre és quan una persona creua un escenari i algú s’ho mira. Per tant, el públic és un element imprescindible en la creació. A Marta Font i Salvador Blanco els agrada seure a la primera fila, per garantir que cap armari
[espectador amb amples espatlles]els taparà. Discrets, sempre somrients, van augmentar la seva presència als escenaris des de la jubilació del marit, ara fa dinou anys. Des del juny passat fins ara, sumen més de vuitanta funcions. Sempre paguen. Ara, això sí, tenen tots els abonaments possibles dels teatres i festivals. No tenen pèls a la llengua a l’hora de dir el que pensen, tot que i ho comenten amb la màxima prudència. En general, parla la Marta i el Salvador reafirma (“ella és la que en sap”, s’excusa). De tota manera, com una parella ben avinguda, amb més de cinquanta anys de relació, consensuen les opinions.
Us considereu espectadors professional, un públic que hi va a les verdes i a les madures?
Marta Font (M.F.): D’entrada, direm que els actors no actuen sempre igual. De vegades, no hi posen tota la potència que caldria (posem d’exemple El mètode Grönholm, que vam anar a veure quan ja completava la darrera temporada, un diumenge a la tarda).
Salvador Blanco (S.B.): Els actors també senten el públic. No només per quant riuen en una comèdia, sinó que també el perceben en silenci i celebren que la funció ha anat bé “perquè hi havia el millor públic”.
Hermann Bonnín us va fitxar com a cercapromeses per a La Seca, com a membres d’Amics del Brossa...
M.F.: Quan no hi podia anar perquè tenia altres compromisos, ens enviava a nosaltres. Jo no li feia crítiques; jo li deia que eren divagacions escrites. Quan li interessava, ell feia les gestions. Per exemple, vam veure Et vindré a tapar a Can Felipa i li vam recomanar, però a La Vilella es van avançar. Més tard, va tornar a sorgir l’oportunitat i l’hi vam tornar a recomanar. Llavors la van presentar, però a la Sala Palau i Fabre, i la coreografia perdia molt perquè és una sala massa estreta... També li vam recomanar Que te vaya bonito, que la vam veure en un terrat al davant del Liceu. Tanmateix, quan la van programar ho van fer a la Sala Joan Brossa i amb el públic assegut, quan la gràcia del muntatge era repetir la idea d’una festa en una terrassa.
No us moveu gaire de Barcelona. Només puntualment, a Igualada, a les actuacions que programa un amic vostre (Josep Maria Ribaudí, Kabrota) un dilluns al mes a casa seva.
M.F.: Abans també anàvem al Teatre Ponent de Granollers, fins que va deixar de programar-lo Frederic Roda. A Tàrrega, veus, no hi hem anat mai. Ni tampoc a Avinyó o al Temporada Alta. Sempre dèiem: “Ja hi anirem l’any que ve.” Ara ja veiem que no ho farem mai.
Els espectadors professionals deveu conèixer també moltes trajectòries de directors, autors i actors.
M.F.: Sí. I al final, són els actors els que ens coneixen a nosaltres!
Quan va néixer aquesta afició teatral?
M.F.: Em ve de nena. Anava a l’Orfeó Gracienc i, ja pels volts del 1946, cada diumenge es feia una obra diferent. S’alternaven les de castellà amb les de català (recordo que feien el repertori d’en Sagarra, la Maria Rosa d’Àngel Guimerà...). Primer, actuava una companyia amateur. Més tard, va venir el director Esteve Polls i ell va portar actrius com Julieta Serrano i Núria Espert... Després, ja de grans l’hem reprès, aquesta afició. Nosaltres fa més de cinquanta anys que estem casats i, al final, acabes els temes de conversa. El teatre ens és terapèutic perquè ens dona temes per parlar.
Us atreviu amb les sales alternatives, on hi ha més risc i on costa més veure-hi gent gran.
M.F.: El que és clar és que no som de musicals. Amb l’excepció de Mariona Castillo, ja que a ella la vam conèixer abans de veure-la actuar! Un dia ens van demanar que la pugéssim en cotxe a Igualada perquè ella havia de representar Les dones de Guido Contini. Des de llavors, que l’anem a veure sempre. Ens passa una cosa molt similar amb tot el que fa Clara Peya...
No us heu trobat algun cop que ja havíeu vist l’obra?
M.F.: Ara, molt recentment, ens va passar amb Cúbit, de Josep Maria Miró. També amb La Casa de Bernarda Alba. N’hem vist moltes versions. I, al final, vam acabar repetint en una d’aquestes produccions. Ara bé, a Mexicatas, a l’Escenari Brossa, vam repetir conscientment. En aquesta segona temporada, han posat l’obra al dia, amb moltes més referències a la situació política catalana actual.
Com trieu l’obra que anireu a veure? Pel tema? Per l’autoria? La direcció? Els actors?
M.F.: Primer de tot aspirem que sigui interessant. Sovint, ens deixem endur per les autories i les direccions (per veure com fan determinat text). Tanmateix, en una obra com Jerusalem hi teníem molta confiança i ens vam trobar amb massa metàfores, ens vam acabar perdent.
I quina importància tenen les cadires de les sales?
M.F.: Les cadires les patim esportivament. Ens agrada la programació de l’Atrium. I també havíem deixat d’anar a la Sala Beckett (d’ençà que es va traslladar de Gràcia a Poblenou), però hi hem tornat perquè és molt interessant el que programen. A programacions com les del Poliorama, no hi anem. Ni a Pel davant i pel darrere: Les obres d’intriga en què hi ha un assassí, no ens interessen si ja saps qui l’ha matat. El teatre de misteri no ens atrau.
Fora del teatre, us coneixen l’afició?
M.F.: Prou. La dermatòloga sempre ens demana que li recomanem. I després hi va i diu que li ha agradat tant. Obres com Be God Is la recomanaria a tothom.
Teniu un lloc preferit on seure?
Ens agrada la primera filera. Així evitem que ens posin un espectador armari al davant.
Teniu el trist privilegi de ser la parella que us heu trencat la pelvis en dos teatres diferents.
S.B.: Sí, jo vaig caure per les escales del Palau de la Música...
M.F.: I jo al Teatre Akadèmia.
S.B.: Mai se’ns va acudir posar una denúncia. I ens ho han agraït molt, a l’Akadèmia.
M.F.: Encara hi ha gent que em pregunta si em vaig recuperar de la caiguda, em diuen que hi eren, en aquella funció [es van haver d’esperar fins que no se la va endur l’ambulància]!
Arrisquem-nos. Citeu un director que interessi.
M.F.: En Broggi era fantàstic fins que va acabar sent el Broggi. No cal que sempre faci sortir el cavall. Ell actua molt diferent. Tant aviat et coneix i et saluda, com passa de llarg.
S.B.: Reconec, però, que l’estètica del cavall és preciosa, magnífica.
M.F.: Però som de l’escola que, si hi ha un element que sense ser-hi, s’entén, cal suprimir-lo.
Què us ha semblat el gir del Teatre Lliure?
S.B.: La programació és tan caòtica com el programa de mà.
M.F.: Vam pensar que trobaríem a faltar en Rigola quan va marxar. Després, amb en Pasqual, vam coincidir-hi com a director i també com a programador.
El Lliure ha optat per servir un teatre que no es veia a la cartellera. Que coincideix més amb el públic jove.
M.F.: Ens ho van dir a la presentació de la temporada. Volien captar el públic jove, però els vam fer veure que tots els abonats que estàvem convocats érem gent de certa i incerta edat.
S.B.: A l’Akadèmia, vam veure que un professor havia dut la classe a veure el Hamlet de Projecte Ingenu. Va ser molt bonic. Ara bé, és cert que sovint la gent jove no calla.
I ja deveu tremolar amb les pantalles dels mòbils...?
S.B.: En realitat, els telèfons mòbils són més un problema de la gent gran. Un dia en Carles Canut, enmig de la funció va dir a un espectador: “Doni’m, que l’hi paro.” També molesta molt la gent que llegeix whatsapps. La llum se’ls reflexa a la cara i despista els actors. I desconfia sempre d’un jove que es faci selfies al teatre. Mal presagi.
Els espectadors dels teatres van per barris?
M.F.: En coneixem molts de vista, dels que anem a tot arreu. Potser sí que a La Vilella hi va gent del seu entorn. La sensació és que al Goya hi va molt poc professional del teatre. I que tot el món parla en castellà, encara que l’obra sigui en català.
S.B.: Al Romea, varia molt depenent del títol. El Romea és, segurament, el teatre on més es tus. Una vegada, Josep Maria Pou va deixar d’actuar esperant que una dona acabés de tossir (ho feia amb ganes). I després va continuar amb el paper.
JORDI BORDES
jbordes@elpuntavui.cat
.
