“Som analfabets en la llengua pròpia”

He continuat escrivint. No m’ha afectat en absolut tenir càncer en la meva producció literària; la mort del meu home, fa dos anys, sí. He perdut mitja vida. Però tinc una psicooncòloga molt bona, que em va dir que escrivís com fos. I li vaig fer cas i vaig reprendre el fil. No puc suportar la solitud. Escriure em salva, i també el contacte que tinc amb la gent, sobretot per internet, a través del bloc i la correspondència.

Sí, dintre del que puc i el que sé. També faig dibuixos, una mena de postals fetes amb retalls de revistes, i esdevé com un refugi per a mi. Les felicitacions de Nadal, les faig així. Quan tinc por em refugio. El meu càncer, que és limfàtic, ha rebrostat dues vegades. També estic fent un àlbum dels meus pares. El pare i la mare (que provenia d’una família d’Astúries) es van enviar cartes d’amor tota la vida, que conservem en una llauna. Es feien una mena de versets.

Ha sortit com un bolet, que surten ràpid, a la tardor, per la bona voluntat de l’Eduard Boada i la petita editorial Ganzell Edicions. Li vaig dir que tenia un munt de versos escampats, i que farien un llibre ben gran. Ens hi vam posar i en vam triar uns quants. Es titula Natura i hi ha molta cosa de muntanya i alguns versos que ja tenia, que són curiosos, com ara els Monòlegs de la Poeta Malalta, Monòlegs de la núvia que fuig i els Monòlegs del ballarí abandonat. I les Botigues on refugiar-se en cas de pluja, que les reconeixereu. Són algunes coses curioses de la ciutat. La relació que tinc amb la poeta malalta és que, quan em feien la quimioteràpia, mentre t’introdueixen el líquid hi ha un comptador. Feia un suau compàs (clic, clic, clic, clic). No m’he lamentat mai ni tinc ganes de fer llàstima, sinó que mentre anava seguint el compàs d’aquell clic anava escrivint poemes d’ocellets. En lloc de donar-me tristor, aquell compàs em portava a escriure.

Durava sis hores, el tractament, asseguda en una cadira, i amb un catèter. Sí, el poemari ha nascut en part d’aquí. I de la contemplació de la natura.

Sí. Em fa molta gràcia que ara molts fan sortides per respirar els arbres o escoltar el soroll de la natura, i jo ho he fet tota la vida, això. Ara ja no ho puc fer, però sí amb el pensament. Tenim una casa a Mont-ral [Alt Camp], on gairebé no he anat des de la mort del meu home.

Sí, aquest m’agrada molt. És El Rec, que publicarà Cossetània Edicions. Explica vint-i-cinc estius llargs (de tres mesos) que vaig passar a Rubí. Perquè jo, als 11 anys, vag anar a viure amb la meva àvia, que es va quedar vídua. La iaia tenia cases a Rubí, i, en una que tenia hort i jardí, hi vam passar els estius. De la bassa on ens banyàvem, en sortia un rec, una séquia petita. Jo m’he fet la fantasia en aquell rec; és on, de petita, llegia els contes, mirava els espiadimonis, llegia els contes de fades a veure si en venia alguna... També hi vag estar de més gran. Allò era un regne meu. Aleshores Rubí no havia tingut la creixença que va tenir després; era un poblet del Vallès, amb les seves vinyes, les seves filatures... La narració no dura fins al temps present, sinó fins que aquell rec es va acabar a causa de la gran riuada del Vallès, el 62. Però, aquelles vivències, les he volgut entroncar amb la política del temps fins ara. És un llibre en què no hi ha flashback perquè no m’agraden ni a les pel·lícules, em destorben la lectura, però sí que té flash up, perquè hi ha el meu judici; soc jo qui l’escric. Sembla mentida que el cervell guardi tants detallets i, com més vas descrostonant, surten més detalls. És un prodigi de memòria el que guarda el nostre cervell si ens hi posem. Tot està gravat.

Començo amb la història del meu besavi, Joan Palet, que anava a fer la guerrilla amb un capitost revolucionari republicà que es deia Xic de les Barraquetes [Martorell, 1834-1909]. Actuaven per les vores de Barcelona. Aleshores Barcelona no estava conurbada com ara. Comença amb la revolta de les lleves, quan demanaven mossos per anar a Àfrica –i després a Cuba–. Aquella pols dels republicans i aquell tremp, els he heretat jo, perquè aquell era el meu besavi. Em pregunto si la pols republicana que hi havia als carrers que encara no estaven asfaltats seria la mateixa que jo hi vaig trobar l’any 1936, que és el primer any que hi vaig anar, durant la guerra. Em va agafar la revolta allà. La meva idea és que sempre hem tingut les tropes espanyoles a les cantonades a Catalunya, i ara encara les hi tenim. Aquesta és la vista cap aquí. [El 1870] hi havia el general Gaminde [Eugenio de Gaminde y Lafont], que estava a la Vila de Gràcia amb tota la tropa castellana. Durant la guerra de les lleves la gent treballadora no volia que li prenguessin els fills per anar a la guerra (la gent de diners es feia treure una butlla, un salconduit, i no hi anava). Hi explico com una dona va començar a tocar la campana de Gràcia (va estar tres dies tocant la campana) i Gaminde es va empipar i va fer bombardejar la Vila de Gràcia. Ens bombardejaven cada no sé quan. Aquí ve la meva reivindicació: sempre hem tingut les tropes clavades aquí, esperant bombardejar Catalunya en qualsevol moment. Ara la situació és la mateixa o pitjor. No hem canviat des de l’època del meu besavi. Abans es matava la gent, però ara faltaria una espurna perquè això succeís. Vull fer veure que tot aquest temps hem estat igual. També hi ha contrastos: a les cases on jo anava tothom tenia bíblies i aparadors amb marededéus. Convivien les dones pietoses i els homes revolucionaris. Jo he heretat algunes coses d’aquest temps de la República. Tinc un quadre que fa morir de riure perquè mostra un sant Joan a qui, a la creu que du a la mà, li van fer unes brotxades de pintura verdes perquè semblés que només aixecava el puny. Al llibre El rec, s’hi inclouen dos escrits que m’agraden molt: Memòria i univers, que és la introducció, i que entronca el llibre amb la situació actual; i Paradisos perduts. El primer capítol és La pols republicana. I em pregunto: aquella pols primera era la mateixa que ara? Un altre està dedicat a La campana de Gràcia i l’exèrcit espanyol.

Crec que en tenim per a temps abans que les nostres esperances siguin reals. La meva esperança és ràpida, però les obres no són així. Veig molta falta de maduresa entre els polítics i una ineficàcia gran, molt gran.

Sí. I això ve perquè tenia aquest avi revolucionari. Aquí, a la casa on som ara, era la Casa de la Dinamita. Tant el meu pare com el meu avi patern havien estat delegats de la Unión Española de Explosivos. L’any 14 es va comprar la casa aquí. La mercaderia arribava de Cartagena en vaixells i la duien al polvorí que era a la carretera de Reus. I l’avi matern tenia, una mica més avall, la delegació de Tabacalera per a la província. Em reconec un caràcter explosiu per tot això, pels ascendents, que tots tenien un geni fort! També em reconec l’ascendència asturiana.

Quan vaig veure que tenia vuitanta-un llibres publicats em va venir una mica de vertigen. He treballat molt. He donat una obra a un jurat que no em coneixia, o sigui, un tribunal, que va calcular que l’obra era bona i que calia premiar-la. La següent, la valora un altre jurat, d’un altre premi, i també la premien. He anat pensant que el meu camí estava marcat així.

I que quedi clar que va estar traduït perquè la vaig pagar jo, la traducció! És una vergonya. No és normal. He vist imatges d’escriptors d’aquí que es passegen per la Rambla de Barcelona amb tots els seus editors estrangers al costat. I ara molts premis ja porten incorporada la traducció estrangera. Per mala voluntat editorial jo no ho vaig tenir, i això que l’obra premiada amb el Sant Jordi (que tractava sobre Virgina Woolf) era destacable. Els llibre infantils es traduïen més, però els d’adults no.

Sí, era per fer visible aquesta protesta però també per demostrar-me que també hi podia escriure, per les meves arrels celtes. El hijo del tejedor se situa a Astúries. Als convocants del premi Sant Jordi, els demanava per què no em traduïen, i em deien que perquè no ho demanava cap editor de fora. I jo els deia: com voleu que em demanin si no em coneix ningú?

Per a mi no. A mi no me les ha ofert ningú. Als altres suposo que sí, perquè ja surten traduïts.

Sí, i tant! A Tarragona tenim escriptors, com ara Jordi Tiñena, Joan Cavallé..., no vull dir noms!, que haurien de tenir un Premi Sant Jordi o promocions que els fessin sortir més d’aquí.

Seria desagraïda si ho digués així. Però ho diré en paraules d’un altre. Pere Ballart, al llibre La literatura d’Olga Xirinacs (Diputació de Tarragona - Publicacions de l’Abadia de Montserrat), va assenyalar: “Sembla poc menys que inevitable, en assajar una visió de conjunt de la poesia de la tarragonina Olga Xirinacs, haver de començar per reconèixer, en una barreja d’incomoditat i estupefacció, que el seu estudi no podrà estar deslligat del tot d’una necessària vindicació, d’un cert sentiment de justícia, molt tardana potser...” Aquest llibre no va tenir la més mínima difusió, tampoc. També soc l’única a qui han donat el premi Planeta de novel·la negra i això no ho coneix ningú. Era el II Premi Sèrie Negra de novel·la que convoca Planeta (2002), per l’obra No jugueu al cementiri.

Crec que no m’ha condicionat; no sé si és veritat o no, però jo ho veig així: que no m’ha condicionat. És cert que he estat molts cops l’única dona en moltes reunions; per exemple, en la primera època d’Òmnium Cultural Tarragonès, quan en vaig ser presidenta [el 1975].

Sí. No conec bé les estadístiques, però sembla que és així.

La veig molt bé; gairebé diria que exuberant. Perquè no hi ha programa televisiu ni planes de diaris que no treguin tants llibres com no podríem arribar a llegir mai. No tot és literatura. Per exemple, el llibre polític no el considero literari, a menys que estigui molt ben fet; són llibres de circumstàncies, de vegades. Considero que en la literatura hi ha d’haver diferents camps: és com un bosc on hi ha un sotabosc, un mig bosc i els pins d’alçada. Hi ha d’haver de tot; si no, no seria un bosc com ha de ser. És el bosc literari.

M’abstindria de dir que sí. Que cadascú faci el que pugui. Cadascú és lliure de treure la seva obra. Aconsello molt a la gent que escrigui, tot i que no sempre s’escriu per publicar. Estic en un grup de dones en què intentem ensenyar literatura. Moltes dones grans no s’atreveixen a escriure en català. I és perquè el gran no adoctrinament del franquisme va ser que la meva generació i força de les següents som analfabetes en la nostra llengua, la llengua catalana. Una colla de generacions som analfabetes en la pròpia llengua.

I tant! Hi ha perill de desaparició. A pesar de tots els esforços, hi ha hagut una davallada en el seu ús. Un altre problema és que, la llengua castellana, l’escriuen ben malament, també.

Tenim sorpreses agradables, amb la creació de moltes petites editorials. Crec en la bona voluntat de tota aquesta gent que ha impulsat editorials petites, com aquesta que ara m’ha editat el llibre Natura [Ganzell]. Els desitjo molta sort. I les editorials grans han pres una deriva de seguretat; d’assegurar-se que l’autor vendrà. És la deriva econòmica, d’assegurar-se unes bones vendes. I tenen mitjans per promoure-ho, fet que no tenen les petites.