L’art de la Franja: sentència injusta

L’11 de desembre del 2017, la Guàrdia Civil entrava de matinada al Museu de Lleida per endur-se una quarantena d’obres d’art del seu fons procedents del monestir de Sixena. Aquest dimecres, 11 de desembre del 2019, es donava a conèixer la sentència d’un jutge de Barbastre en què ordena l’immediat lliurament del centenar d’obres d’art procedents de parròquies de la Franja que custodia el museu lleidatà. N’hi haurà que diran que és simple casualitat, però un servidor té molt clar que la coincidència no ha estat pas gratuïta. Les instàncies judicials aragoneses han volgut enviar un missatge molt clar, sense adonar-se que la data escollida els resta credibilitat.

Els que vam viure el judici per l’art de la Franja en primera persona vam sortir del jutjat amb la sensació d’haver-los passat per sobre en l’aspecte argumental. Els periodistes que hi van assistir ho poden confirmar. Puc dir amb el cap ben alt que els advocats, pèrits i testimonis de la part catalana vam donar el millor de nosaltres mateixos, amb contundència, amb rigor, amb vehemència expositiva. Les cares de la bancada aragonesa eren, molts cops, un autèntic poema davant la contundència dels arguments. Llegida la sentència, tanmateix, a un li queda cara de babau. La sensació d’injustícia i impotència és gran, però darrerament ens hi estem acostumant.

Ara el perill imminent és un altre. Els advocats aragonesos demanaran l’execució provisional de la sentència, és a dir, que amb independència que el cas arribi a instàncies superiors (Audiència d’Osca i Tribunal Suprem), les obres objecte de litigi es traslladin a l’Aragó. Els sona? És el mateix que va passar amb el cas Sixena i que va acabar amb aquelles lamentables imatges de la Guàrdia Civil entrant al museu lleidatà. Ara imaginin que el Suprem, d’aquí a uns anys, acaba donant la raó a les institucions lleidatanes i les obres d’art de la Franja i les de Sixena –que també estan pendents de la resolució del Suprem–, han de tornar a Catalunya. Atès que l’argumentació jurídica és complexa i gens fàcil, especialment interpretativa en aquests casos per part del jutge, no seria més assenyat esperar que acabi el recorregut judicial i prendre llavors la decisió que pertoqui? Hem de tractar obres d’art amb segles d’història com si fossin pernils i portar-les amunt i avall en funció d’unes decisions judicials qüestionables que fan interpretacions més que forçades de la llei?