L’art de la Franja: sentència injusta

L’11 de desem­bre del 2017, la Guàrdia Civil entrava de mati­nada al Museu de Lleida per endur-se una qua­ran­tena d’obres d’art del seu fons pro­ce­dents del mones­tir de Sixena. Aquest dime­cres, 11 de desem­bre del 2019, es donava a conèixer la sentència d’un jutge de Bar­bas­tre en què ordena l’imme­diat lliu­ra­ment del cen­te­nar d’obres d’art pro­ce­dents de parròquies de la Franja que cus­to­dia el museu llei­datà. N’hi haurà que diran que és sim­ple casu­a­li­tat, però un ser­vi­dor té molt clar que la coin­cidència no ha estat pas gratuïta. Les instàncies judi­ci­als ara­go­ne­ses han vol­gut enviar un mis­satge molt clar, sense ado­nar-se que la data esco­llida els resta cre­di­bi­li­tat.

Els que vam viure el judici per l’art de la Franja en pri­mera per­sona vam sor­tir del jut­jat amb la sen­sació d’haver-los pas­sat per sobre en l’aspecte argu­men­tal. Els peri­o­dis­tes que hi van assis­tir ho poden con­fir­mar. Puc dir amb el cap ben alt que els advo­cats, pèrits i tes­ti­mo­nis de la part cata­lana vam donar el millor de nosal­tres matei­xos, amb con­tundència, amb rigor, amb vehemència expo­si­tiva. Les cares de la ban­cada ara­go­nesa eren, molts cops, un autèntic poema davant la con­tundència dels argu­ments. Lle­gida la sentència, tan­ma­teix, a un li queda cara de babau. La sen­sació d’injustícia i impotència és gran, però dar­re­ra­ment ens hi estem acos­tu­mant.

Ara el perill immi­nent és un altre. Els advo­cats ara­go­ne­sos dema­na­ran l’exe­cució pro­vi­si­o­nal de la sentència, és a dir, que amb inde­pendència que el cas arribi a instàncies supe­ri­ors (Audiència d’Osca i Tri­bu­nal Suprem), les obres objecte de litigi es tras­lla­din a l’Aragó. Els sona? És el mateix que va pas­sar amb el cas Sixena i que va aca­bar amb aque­lles lamen­ta­bles imat­ges de la Guàrdia Civil entrant al museu llei­datà. Ara ima­gi­nin que el Suprem, d’aquí a uns anys, acaba donant la raó a les ins­ti­tu­ci­ons llei­da­ta­nes i les obres d’art de la Franja i les de Sixena –que també estan pen­dents de la reso­lució del Suprem–, han de tor­nar a Cata­lu­nya. Atès que l’argu­men­tació jurídica és com­plexa i gens fàcil, espe­ci­al­ment inter­pre­ta­tiva en aquests casos per part del jutge, no seria més asse­nyat espe­rar que acabi el recor­re­gut judi­cial i pren­dre lla­vors la decisió que per­to­qui? Hem de trac­tar obres d’art amb segles d’història com si fos­sin per­nils i por­tar-les amunt i avall en funció d’unes deci­si­ons judi­ci­als qüesti­o­na­bles que fan inter­pre­ta­ci­ons més que forçades de la llei?