REPIQUEN campanes nadalenques

L’espina dor­sal de L’amic retro­bat té ADN de pallasso. El direc­tor, Joan Arqué, i el per­so­natge que recorda la trama (en què apa­rei­xen els altres dos per­so­nat­ges), Jordi Martínez, són capaços de sig­nar les entra­des més clàssi­ques. Ara, es rei­vin­di­quen com a artis­tes dramàtics. I no se’ls troba ni una fis­sura. Són con­sis­tents en una pro­posta en què, de fet, Martínez reprèn un fil que ja havia ini­ciat a Uuuuh! (TNC, 2005). L’alè de clown és la demos­tració del com­promís amb la vida.

La dra­matúrgia de Josep Maria Miró des­do­bla eficaçment els records i els trans­forma en per­so­nat­ges: Quim Àvila i Joan Amargós (com­panys de la Kom­pa­nyia del Lliure) són els dos joves estu­di­ants romàntics que viuen en una bom­bo­lla que els exclou (apa­rent­ment) de l’odi que va domi­nant l’Ale­ma­nya del 1933. De manera simi­lar a Adreça des­co­ne­guda, la política els dis­tan­cia.

Arqué ha optat per ten­sar i con­te­nir al màxim cada escena, sense arri­bar al melo­drama. Hi ha, sí, una nar­ració que pesa com una dalla, segant tot bri d’espe­rança. És el punt de vista d’aquest adult, Hans Schwarz, que s’escapa dels camps de con­cen­tració i exter­mini quan els pares l’envien a la uni­ver­si­tat a Amèrica: tem que el seu amic Kons­tan­tin hagi estat còmplice de Hit­ler. Hans ha optat per obli­dar la seva Ale­ma­nya natal.

L’espai es va trans­for­mant. El blanc de la pue­ri­li­tat es taca amb les esque­les dels estu­di­ants del Karl Ale­xan­der Gym­na­sium de Stutt­gart que van morir en la Segona Guerra Mun­dial. Tot i el dolor, pocs cops una làpida pot ser més redemp­tora. Sense saber-ho, qua­ranta anys després, Hans retroba la fide­li­tat del seu amic.

Es veu que els pro­ta­go­nis­tes de La casa de papel (m’ho diuen els que seguei­xen la sèrie) van amb una mena de gra­nota ver­me­lla i una màscara per atra­car ofi­ci­nes bancàries. El ver­mell és el color per anto­nomàsia del tea­tre però, si es pensa en Nadal (i gràcies a l’encert de màrque­ting de Coca-Cola) es rela­ci­ona amb el Pare Noel. L’enllaç ja està esta­blert. A par­tir d’aquí, Míriam Escur­ri­ola (amb un amplíssim repar­ti­ment de vuit actors que doblen ses­si­ons en dos repar­ti­ments dife­ren­ci­ats) s’atre­veix a dila­pi­dar tota la tra­dició nada­lenca ser­vint-se dels hits de les nada­les (degu­da­ment arran­jats, que per­me­ten des­ple­gar unes atrac­ti­ves esca­les musi­cals) o bé dels refe­rents més tòpics. És clar que hi deixa entrar la cotorra del Quinto, la volva de neu o un per­so­natge còsmic com el germà ter­ra­pla­nista del pis de dalt.

Un caba­ret té un pre­sen­ta­dor que es rela­ci­ona direc­ta­ment amb el públic. No és aquest el cas. Els matei­xos intèrprets es donen pas (o es tre­uen el lloc de tanda, de manera molt diver­tida) ja sigui per can­tar o per des­gra­nar un monòleg (els actors amb més segu­re­tat saben treure suc de la pausa i la cai­guda d’ulls i els altres pre­fe­rei­xen basar-se més en la trama i el ritme veloç per sal­tar a la cançó). Si el Nadal no existís (esbor­rant del calen­dari el desem­bre i el gener, una poca-sol­tada, evi­dent­ment!), ens estal­viaríem molts tòpics i moments abo­cats al con­su­misme més incon­sis­tent. Aquest esca­mot és sur­re­a­lista i per­met que s’esglaï l’actriu que ha de supor­tar fer de sen­sual Betty Boop, quan es rebel·la, al car­rer, en con­tra del mas­clisme més pri­mari. Una fres­cor que entra com un batut de lli­mona entre torró i torró. Tot i que se li per­cep un punt de la mala llet d’Ake­larre (Escur­ri­ola va diri­gir aquest musi­cal d’èxit de The Feli­uet­tes!).

Quin és el to d’aquest con­cert de nada­les tan tra­di­ci­o­nal que esdevé un diver­tit cata­clisme? Per començar, en un con­cert cal tro­bar el to, afi­nar. Enta­fo­rar-se el dia­pasó a dins de l’ore­lla i tro­bar la nota ade­quada. Aquest és el repte del trio Bel­tran-Pedra­gosa-Pedrals des del prin­cipi fins al final. Fan el paper d’ells matei­xos (de tra­pe­lles infants amb el cos adult), de cosins que sem­pre feien gresca per Nadal a casa els avis. Fins que els renya­ven quan tren­ca­ven un plat o esfi­la­gar­sa­ven les esto­va­lles. Ara tenen una edat adulta. Saben que no els per­toca. Però es diver­tei­xen fins a la medul·la. I tras­pas­sen (aquesta és la clau) la quarta paret per con­ver­tir tot­hom en un con­vi­dat d’aquesta festa de res­sopó (men­tre espe­ren la missa del gall, o tot pre­nent neu­les com­pul­si­va­ment men­tre els pares se ser­vei­xen cafès, cama­mi­lles i sobres con­tra l’aci­desa d’estómac). De sota el tió (les bigues del saló del Maldà) van apa­rei­xent regals embo­li­cats amb paper d’emba­lar. I engan­xats amb poca traça, i amb pre­cinte de pin­tor. Tot cobra una uni­tat en el caos més abso­lut. Els matei­xos intèrprets, entre des­pre­o­cu­pats i aver­go­nyits, adver­tien que, “si assa­jar és de covards, no fer-ho és un crim” en l’estrena d’aquesta segona tem­po­rada. Tot va anar de cap per avall, com el cançoner que amaga les cançons desor­de­nant la pagi­nació. Però no importa gaire tot ple­gat perquè el xou és aquest. Fer riure i treure punta a les nada­les fins a con­ver­tir-se en poc més que una invo­cació ani­mista afri­cana.

Al des­propòsit diver­tit, se li sumen, i tant!, moments bri­llants i rodons. Perquè hi ha matèria fina de Pedrals i Pedra­gosa (Bel­tran pre­fe­reix el paper de com­parsa fins que recita un poema dalt de la cadira... d’en Pedrals) amb el joc de les parau­les (empel­tat amb el meta­llen­guatge de Jordi Oriol, amb qui ja van riure a Els comp­tes de la lle­tera a La Seca, el 2011). Pedra­gosa, un habi­tual d’Indi­gest i Jordi Oriol (Europa Bull, L’empes­tat, per citar dos exem­ples) com­bre­guen per­fec­ta­ment. També Bel­tran ja va pas­sar per l’escena El fur­ga­tori de Pedrals. Són, doncs, tres pun­tes d’un tri­an­gle de les Ber­mu­des que abdu­ei­xen les cançons tra­di­ci­o­nals i les con­ver­tei­xen en el que ells volen. Sense manies. Fent ús del sin­cre­tisme més des­fer­mat per a gaudi propi (i comu­ni­tari).

Pedrals té una nova lec­tura de la dita “per Nadal, cada ove­lla al seu cor­ral”. No la reve­la­rem pas en aquest paper. Sí que ha estat ins­pi­ra­dora per a des­mem­brar el títol Nada­les. Un reper­tori de cançons i situ­a­ci­ons que, esca­tològiques i d’un blanc per­ver­ti­dor, con­vi­den a “Nar dalt”: Nada­les és per anar a dalt. Que cadascú estimi si això de pujar vol dir ascen­dir al cel verge com Maria o pot­ser més aviat al con­trari, per conèixer una tal Maria simpàtica que s’està al pis de dalt, mig enso­pida, i que voldrà com­par­tir un vi dolç i uns tor­rons.

És una obra molt reco­ma­na­ble per anar-hi sol o en família. De seguida, s’hi sen­tirà inte­grat com un cosí des­pa­re­llat. No s’estan per a sub­ti­le­ses i can­ten pel broc gros. Amb la com­pli­ci­tat del públic, que es des­pre­o­cupa de l’afi­nació i el volum. És igual si el dia­pasó reco­mana un sol o un la. El pro­fes­sor paci­ent de coral d’arre­ple­gats perdrà l’últim pèl per a fes­tassa de tot­hom. Nada­les des­in­to­xica els cos­sos més malalts i enso­pits.

L’Ate­neu Popu­lar de Nou Bar­ris pro­du­eix el seu 24è Circ d’Hivern. Des del 2017, han trans­for­mat el con­curs per triar el direc­tor de circ que pro­po­sava un uni­vers, per fer encàrrecs amb què fer un viratge cap a un circ molt més tea­tral. Sopa res­pira l’esque­let d’El llarg dinar de Nadal. Però ho fa amb uns intèrprets que des­til·len més enllà del seu per­so­natge. I que s’expres­sen core­o­gra­fi­ant un dis­curs expres­si­o­nista (o sobre­ac­tuat voluntària­ment, com es vul­gui) i aga­fant-se a les seves dis­ci­pli­nes cir­cen­ses (cor­des, sus­pensió capil·lar, tra­pezi). És una tro­bada fami­liar, però mai pla­ent. Sem­pre amb algú que falta. Que es des­co­brei­xen bai­xe­ses. Amb una hipotètica bon­dat catòlica però car­re­gat de sole­dats, de deso­ri­en­tació, d’alco­hol. Del sur­re­a­lisme de Nu es torna a un tea­tre incòmode amb circ (com el Soter­rani còsmic, de Los­cor­de­ros.scp, però des­til·lant-hi el text).