Un regal de festes

Amb l’arribada d’aquesta època abunden les pel·lícules de temàtica nadalenca. Però si ens en fessin escollir només una, ja em sap greu per la meva estimada Que bonic és viure! (Frank Capra, 1946), tindria clar que em quedaria amb Gremlins, una producció de Steven Spielberg dirigida pel mestre Joe Dante i que va ser el millor regal que molts nens i nenes vam rebre no quan tocava, sinó mesos abans, durant aquell prolífic estiu del 1984.

Gremlins és un producte del seu temps. Un miracle vist ara, que difícilment avui es produiria. Això no vol dir que fos fàcil, però sí que es van haver de produir una sèrie de circumstàncies fructíferes perquè la comunitat cinèfila pogués disposar d’aquest film de culte: essencialment, que s’armés la totpoderosa Santíssima Trinitat: Spielberg-Dante-Columbus.

Tot va començar quan Chris Columbus, futur director de Sol a casa (1990) i les primers aventures de Harry Potter a la pantalla, quan tan sols tenia 24 anys es va inspirar en el soroll que feien els ratolins al seu apartament per esbossar el guió d’una faula nadalenca dotada de grans dosis de violència i humor negre no, negríssim. No el va ni de bon tros escriure pensant que la veuria a la pantalla, ho va fer pensant que seria una bona carta de presentació a Hollywood. I qui havia de dir a aquest jove aspirant a guionista que seria ni més ni menys que Steven Spielberg qui compraria aquella història meravellat per la seva originalitat. S.S. (les úniques doble S que em representen), que aleshores enllestia Indiana Jones i el temple maleït, va pensar per la temàtica que fos Dante qui la portés a terme; l’alumne avantatjat de Roger Corman, que ja havia demostrat un gran sentit de l’humor i mala llet elaborant l’exploit del seu Jaws amb Piranya (1978) i rodant el millor episodi d’En los límites de la realidad (1983), que ell mateix va coordinar. Sí, Dante, un director idolatrat fins i tot pels crítics que es rasquen la barbeta mentre escriuen a la revista Cahiers du Cinéma.

Així, talment com un regal de Nadal, aquest paquet va caure a les mans de Joe Dante, que encara no sabia les batalles que tindria –i encara més Spielberg– per passar la censura dels executius de la Warner Bros, que no donaven crèdit de la pasta que havien ficat per aixecar una producció destinada al públic familiar tan “fosca i macabra”. Escenes del primer guió original en què els gremlins ja desbocats es menjaven persones en comptes d’hamburgueses en un McDonald’s no van passar el tall. No era pas un “I’m lovin’ it!” com anunciava la famosa cadena de menjar ràpid, la veritat. És així com van haver de rebaixar el contingut més bèstia i gràcies a una altra gran decisió de S.S. la producció va continuar endavant. Aleshores, Gizmo, el mogwai sorgit d’una basar clandestí del barri xinès de Nova York que regalen al protagonista i que desencadena la massacre de la petita comunitat de Kingston Falls –recordeu: perquè no respecten la norma de no mullar-lo ni donar-li menjar passada la mitjanit, i això es paga– ja no es convertiria en el salvatge Stripe, com estava escrit, sinó que esdevindria el seu principal enemic per permetre així un dels duels més grans mai vistos a la pantalla, que ni a O.K. Corral.

També, encara no sabem com –bé, sí, suposem que gràcies al poder de convicció de Spielberg, novament i no me’n cansaré–, van transcendir escenes com ara la del monòleg recitat per Phoebe Cates i que han fet que mai més el Nadal sigui igual, almenys per a mi: aquell relat terrorífic en què confessa la seva fòbia al Nadal arran del fet tràgic de la mort del seu pare quan era petita: l’home, vestit de pare Noel, va quedar enganxat a la xemeneia perquè els volia fer una sorpresa... Res original, en realitat la pura recreació d’una famosa llegenda urbana que aquí reconvertien en un dels moments més esglaiadors de la pel·lícula. Esteu avisats si la passeu, com vaig fer jo, als petits de la casa i encara no saben qui són els Reis ni Santa Claus... També seqüències ja memorables de la història del cinema, com ara la del bar nocturn i, sobretot, la del cinema amb l’horda de gremlins cantant orgiàsticament les cançons de Blancaneu i els set nans de Disney.

La pel·lícula està plegada de referències i homenatges, propi de Joe Dante. Destaca La invasión de los ladrones de cuerpos (una altra referència a la invasió soviètica que espanta de forma hilarant alguns dels protagonistes) i, és clar, Que bonic que és viure. Això sí que és revertir la celebració del Nadal. Oh, ho, ho, ho!