‘STAR WARS IX

Fer una pel·lícula d’encàrrec i que aquesta sigui ni més ni menys que el capítol final (algú a Disney s’ho creu?) de la saga Star Wars, que ha triomfat al cinema com gairebé cap altra durant dues i tres generacions, no deu ser fàcil. Han estat quaranta anys de somnis d’una ciència-ficció sense precedents estrenada per George Lucas el 1977. Pel mig, vuit pel·lícules estrenades en ordre diferent respecte a l’univers cronològic autèntic de Star Wars, dos spin-off i milions i milions de dòlars en recaptació i marxandatge. Tota una bogeria espacial.

El director J.J. Abrams (Armageddon, Missió: Impossible III, Star Trek, Super 8), especialista en blocksbusters i encarregat de revifar la sèrie –com va fer amb Star Trek– amb el primer film de la darrera trilogia (El despertar de la força) assumeix tancar el cicle amb l’episodi IX: L’ascens de Skywalker. I ho fa amb tot. O com se sol dir: va amb tot. No es talla ni un pèl i exprimeix al màxim els poders i camins de la força (Rey, la protagonista, va sobrada), i tota la filosofia i religió que envolta aquesta idea, al contrari de l’episodi VII. Porta l’acció al límit. El ritme narratiu és trepidant, amb uns primers quinze minuts espectaculars, i excepte amb una petita baixada cap al minut seixanta de pel·lícula, aquesta gairebé no decau, amb una mitja hora final frenètica. Tots els elements i mecanismes clàssics de la història hi són, amb l’habitual i impressionant desplegament tècnic. El bé i el mal enfrontats en la part final en un duel paral·lel entre l’emperador Palpataine i els Jedi, i entre les naus de la resistència i els creuers imperials. Molt d’El retorn del Jedi.

Amb aquest dinamisme sense pausa, J.J. Abrams recupera la màgia de Star Wars, incorporant i recreant nous mons espectaculars, sense aturar-se, defallir ni decebre. L’oceà amb ones gegants on descansen les restes de l’antiga Estrella de la Mort mereix un capítol a part. Òbviament, els tres personatges llegendaris (Luke, Leia i Han Solo) són reaprofitats per a la causa. Tothom sabia des del final de la primera trilogia (cronologia terrícola), que Mark Hamill, Carrie Fisher (morta el 2016) i Harrison Ford tornarien, ja de grans, a l’episodi VII. Els efectes digitals, com era d’esperar, enlluernen, com en l’escena d’entrenament entre Luke i Leia de joves. Breu i magnífica. Quant a la història, J.J. Abrams afronta des d’inici la missió d’arreglar el desastre de l’episodi anterior (Els últims Jedi). I ho fa sense miraments i amb conservadorisme. Carregant-se, per exemple, el malvat i absurd líder suprem Snoke i altres apostes i desconnexions que no quadraven (o agradaven). Això sí, és potser el film de la saga més confús per l’excessiva càrrega de trames. I és que s’han de tancar enigmes i arrodonir tota una megasaga. Feinada només a l’abast d’un gran Jedi rere les càmeres. Sense ser una de les millors pel·lícules de Star Wars (però sí la millor de la darrera trilogia) el producte funciona, ja que té absolutament tots els ingredients, recupera essències fonamentals, com un triangle d’amistat entre joves protagonistes, no innova amb apostes arriscades i és una reverència a la nostàlgia. Final èpic per a una òpera espacial, en què una ferrovellera (Daisy Ridley) salva tota la galàxia. I és que els camins de la força són inescrutables...