Tribut als mites
L’homenatge nostàlgic als grups de rock dels noranta creix sense fre i amb una especialització cada dia més sorprenent. És la gran explosió de les bandes tribut
RICHARD ROYUELA
RAQUEL BASSAS
“Les bandes tribut són totes vàlides si es fan des del respecte, més enllà de com de bé o malament ho puguin fer.” La frase és de Pablo Padín, l’àlter ego de Freddie Mercury a God Save The Queen, una de les bandes tribut més reeixides ara mateix de tot el món. De fet, i segons la revista Rolling Stone, “és el millor tribut de tots els tributs”. Un elogi rotund per a un grup musical que no deixa de ser una còpia d’un altre. Un fenomen que va sorgir en els anys noranta amb l’èxit i la nostàlgia de les grans formacions musicals de la història del rock, com The Beatles, Dire Straits, U2, Depeche Mode, Supertramp…
“Les bandes de tribut a Kiss van ser les primeres. Aquí el fenomen ha explotat des de fa quatre o cinc anys. Això és una evolució de les orquestres de poble de tota la vida. Algunes han passat de fer pasdobles a fer versions. És una sortida professional per als músics, que decideixen el que volen fer. Fan reviure grups que ja no existeixen, o que venen cada quatre anys i a uns preus molt elevats”, explica Richard Royuela, responsable de la promotora Polymer, que treballa des de fa tres anys amb més de trenta bandes tribut, la majoria catalanes. “Ho havia vist en els noranta als Estats Units i Anglaterra. Al principi, la majoria de bandes sortien de Barcelona. Ara ja n’hi ha a tot arreu. N’hi deuen haver més de cent a Espanya, com a mínim”, diu Raquel Bassas, responsable de Beba 33 i Hopemusic, empreses de management de Barcelona que representen al voltant de vint bandes tribut a l’Estat espanyol, i que es va dedicar a aquest tipus de bandes “per casualitat”.
“El públic que ve té més de 40 anys i ha desconnectat de la música actual, i el que li fa gràcia és el que escoltava quan era jove. Ha tingut fills i ara torna a treure el cap. I això és un entreteniment que funciona molt bé, amb preus assequibles”, assegura Royuela, que recorda que els grups són “adaptables i raonables” respecte al que cobren. A Luz de Gas poden cobrar entre 12 i 14 euros. El promotor paga després del concert la liquidació al SGAE en funció de les entrades venudes. A Barcelona és on funcionen i treballen millor aquestes bandes. “Nosaltres vam començar el 2007. L’única banda que hi havia era Abbey Road (The Beatles). Van ser una mica els pioners. També hi havia els Smoking Stones”, recorda Bassas. “Al principi ens costava molt explicar què era una banda tribut als mitjans, a les sales, al públic.... Es pensaven que no eren cultura. Ara sí que tenen reconeixement. N’hi ha moltes. Algunes de molt bones; d’altres, no. És excessiu. Fins a l’any passat, de Queen, n’hi havia dues o tres. Aquest any he rebut trucades de deu grups”, assegura.
Les estrelles del pop no són eternes. La majoria de les bandes tribut homenatgen mites ja morts, retirats o desapareguts. Imitar Queen, Pink Floyd, Abba, Tina Turner i Maná té poc risc i un gran repertori consolidat. “Els Australian Pink Floyd tenen un muntatge espectacular i The Musical Box (Génesis), també. Són bandes internacionals que fan gires”, comenta Royuela. “L’any passat va funcionar molt bé Momo, que és de Madrid i fa Queen. Va fer l’obra teatral We will rock you. Abbey Road també funciona bé; Please, que fa U2; Abba The New Experience… Tots aquests són catalans. També representem una banda d’anglesos que es diuen Legend que fan Bob Marley, i no s’aturen! També funcionen molt bé els molt rockers en festes de barraques, per exemple, els que fan tributs a Extremoduro, Marea, Platero y tú…”, explica Bassas. “Treballem amb molts ajuntaments. Aprofitem efemèrides i qualsevol excusa. Si s’estrena la pel·lícula de Queen, ho aprofitem. Se’n va estrenar una sobre Bruce Springsteen, i Manel Fuentes, a qui representem, va anar a la presentació. No és músic, però és un gran imitador”, afegeix.
Els que formen les bandes solen ser músics professionals, amb repertori propi moltes vegades. Això sí, la veu del cantant s’ha d’assemblar a l’original. Si no, no té sentit. I els músics han de tocar bé els hits en qüestió. L’atrezzo per assemblar-se al referent, també hi ajuda molt. “Algú que s’atreveix a imitar el grup que estima ha de ser molt valent, perquè ho ha de fer molt bé. Ells són els primers a ser crítics i veure els seus errors, i el públic és molt exigent. Per exemple, els fans d’U2 són molt fans d’U2. La gent comença expectant i després si va bé ja es deixa anar. El cantant és el més important, sense dubte. És el que al final dona la imatge i la credibilitat”, comenta Raquel Bassas. “Derivas, que fan Héroes del Silencio, van a totes. Són fans i ho fan molt bé. La banda ha de tenir afinitat amb el grup que interpreta. En la majoria dels casos són músics professionals molt bons. El cantant ha de respondre. El que marca, si fas Queen, és qui fa de Freddie Mercury. Potser per fer un tribut a Pink Floyd, la veu no és tan important”, opina Royuela. I el fenomen creix. Per què? Els tributs apel·len als sentiments, al nostre passat, a nosaltres mateixos… Volem rememorar moments feliços. I per menys diners del que costava veure els originals ara es pot fer una cervesa amb amics escoltant les cançons d’aquell grup del qual vas gaudir fa anys.
GOD SAVE THE QUEEN
XAVI OLTRA
xoltra@lrp.cat
ELS MILLORS ‘QUEEN’
XAVI OLTRA“No sé com són la resta de bandes tribut, però nosaltres no veiem el nostre sostre”, diu el cantant de God Save The Queen al web oficial del grup. De moment, no s’atreveixen amb Wembley, però el recull d’elogis creix sense parar i mai se sap. “Són tan bons com els originals”; “El millor que ha passat després de Queen”; “La reencarnació més fidel de Freddie Mercury”... són alguns dels comentaris que van provocar les seves primeres actuacions a Europa. Així els ha definit la premsa de Liverpool i de l’Estat espanyol. A Catalunya, TV3 els ha fet un forat al disc de La Marató amb la cançó titulada No tinguis por, una versió del clàssic Show must go on.