Teatre

Vuit caníbals volten per Catalunya

La Virgueria presenta una peça amb un ampli repartiment i aconsegueix teixir una obra molt coral, en què, tot i la veu preponderant de les tres narradores, tothom està atent i dins de la situació. Ballant o jugant a tocar el públic (o fins i tot a ensopegar-hi)

Com menja un caníbal pot ser tan intrans­cen­dent com saber de quin color és la pell d’un os polar o si la fonètica de capi­ta­lisme és agra­da­ble a l’oïda o no. O com des­xi­frar els som­nis men­tre bull l’aigua amb pata­tes i pas­ta­na­gues per fer-ne una crema. La peça, que flir­teja amb apa­rells de circ (un pal xinès i un tra­pezi, tot i que no s’arri­ben a des­ple­gar al màxim les acrobàcies habi­tu­als), té una con­nexió amb el públic. Aquest Com menja un caníbal es va estre­nar, amb només dues fun­ci­ons, a la Lle­ial­tat Sant­senca, i pre­veu, de moment, vuit actu­a­ci­ons per Cata­lu­nya. El seu secret (més o menys con­fes­sa­ble) és poder fer tem­po­rada esta­ble a Bar­ce­lona i ampliar la seva gira d’actu­a­ci­ons. Qui entra al garito de per­so­nes fràgils del mun­tatge queda atra­pat pel piano de Clara Peya, però sobre­tot per uns per­so­nat­ges ten­dres i vul­ne­ra­bles que saben inte­grar el públic com un per­de­dor més de l’escena.

El garito és on els uns lle­pen les feri­des dels altres. On es gua­rei­xen de la fre­dor i la impu­ni­tat del poder del car­rer. Un espai on nar­rar els con­tes fan­ta­si­o­sos, on redi­mir els records d’infància al poble, just pas­sada la Guerra Civil, quan la Guàrdia Civil s’enduia els pares sense un motiu apa­rent. Un lloc on ningú vol ser pro­ta­go­nista i amb una música cons­tant que fa d’escalf per als que pas­sen fred i gana, els vul­ne­ra­bles. Sense que apa­re­gui ni un bri de Nadal, té un regust a conte ten­dre, és com el coixí que s’abraça en una pel·lícula romàntica i que trans­met calor.

La Vir­gue­ria pre­senta una peça amb un ampli repar­ti­ment i acon­se­gueix tei­xir una obra molt coral, en què, tot i la veu pre­pon­de­rant de les nar­ra­do­res (l’àvia-mare-filla per on res­pi­ren tots els per­so­nat­ges), tot­hom està atent i dins la situ­ació. I tot ballant, fent acrobàcies o jugant a tocar el públic (o fins i tot a enso­pe­gar-hi). En rea­li­tat, des­co­bert l’espai i les vul­ne­ra­bi­li­tats de l’ànima i del cos de cadascú, la peça no des­plega gaire més. Tan­ma­teix, és molt recon­for­tant sen­tir com tots se sen­ten a gust embol­ca­llats, i hi ha un punt d’enveja cap a aquests per­so­nat­ges mar­gi­nals (un punt estra­fets, de Valle-Inclán, com aquells per­de­dors de Pai­saje sin casas). La Vir­gue­ria és una com­pa­nyia amb un fort com­promís social. Per això, mol­tes de les seves obres apro­fun­dei­xen en el negoci de les armes, (El pes del plom), la vida a la presó (180º de cel) i en la res­pon­sa­bi­li­tat de l’art (Medusa). Aquest tre­ball surt de la seva fac­to­ria més densa, però manté el fil de donar veu a des­he­re­tats i de fer-los valu­o­sos. Aquest no espai, a més, res­pon molt bé a la situ­ació del col·lec­tiu d’artis­tes que està impul­sant la recu­pe­ració del Tea­tre Arnau i que, men­tres­tant, sobre­viu sota el segell Arnau Iti­ne­rant. Aquesta gent del garito, aquests fràgils, que expres­sen la seva deli­ca­desa rega­lant taron­ges, sin­to­nit­zen amb les ànimes que habi­ten espec­ta­cles tan dife­rents com Nu, Udul, i aquell Santa Nit de Julio Man­ri­que i Xavi Ricart.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor