Que no s’abaixin els telons!
S’ha acabat un 2019 que a Novaveu vam viure envoltats d’espectacles, festivals i altres esdeveniments culturals de gran qualitat, però que no vam poder tancar sense que ens quedés un gust amarg. Al desembre vam saber que abaixaven el teló de manera definitiva La Vilella i el Club Capitol (quan s’acabi el curs). Aquestes dues sales se sumen al tancament del Teatre Apolo el maig passat i de la Sala Muntaner el 2018, i sembla que marquen una tendència en el sector: la cultura, que mai ha deixat d’estar-ho del tot, continua en crisi. Des del col·lectiu Novaveu demanem a l’administració pública que afegeixin a la llista de propòsits d’any nou solucionar aquest problema protegint les sales per evitar-ne el tancament. Defensem els projectes culturals en canvi constant, de programacions variades i aixecats per persones entregades a l’ofici. Cal una aposta clara per projectes culturals de base sense oblidar les sales històriques, que han esdevinguts icones. Per un 2020 i per una dècada amb una cultura rica (que no burgesa, sinó variada), de qualitat i no precària!
El podi de gener l’han votat la Júlia, la Judit, el Nil, l’Alba, el Martí, la Mar, la Maria, l’Annie i la Laura.
1
3
2
Plor de mort
La infanticida, de la Víctor Català (pseudònim de l’escriptora Caterina Albert), és la cruel i sanguinària narració de l’assassinat d’un fill. Una bogeria inexplicable o la fugida necessària d’una realitat opressora? Marc Rosich adapta el clàssic cap a la modernitat i Marc Angelet signa la direcció. El crit pren forma d’òpera electrònica a mans de Clara Peya, Laura Clos «Closca» s’encarrega de la posada en escena i Neus Pàmies (Projecte Ingenu) és qui es posa a la pell de la Nela, la dona valenta que s’enfronta a tot pel seu desig de llibertat. Tant de talent apunta una peça suggerent, cuidada i plena de crueltat.
LA INFANTICIDA
Marca llautó
Els calòrics estan passant per una d’aquelles tòpiques crisi de l’edat. Després d’una dècada de ser tractats com a emergents i principiants, me’ls veig obrint la motxilla que duen a les esquenes i quedant-se en xoc amb tot el que conté: vuit muntatges, tres peces breus, un triplet Butaca-Crítica-Max i un segell propi marcat per la comèdia més àcida i esbojarrada. Seguint les directrius de les tòpiques crisis de l’edat, els membres de la companyia intenten tornar a la seva joventut. S’hi suma la Carla Rovira, que vol reviure el seus inicis com a actriu, i tots junts recuperen el seu primer muntatge, una grotesca història en què imaginen els últims dies d’una deformada Isabel La Catòlica. Però com passa en totes les tòpiques crisis d’edat, no aconsegueixen enganyar a ningú. Ja no són joves: s’han convertit en un referent i en una mordaç i divertidíssima cita obligatòria.
FEÍSIMA ENFERMEDAD...
Feminitzar
Les companyies El Eje i EMERGÈNcies s’uneixen a ’Hey, hermana!’ per tractar els mites grecs clàssics des del punt de vista d’una deesa-ex-machina femenina (Beatriz Bonet). Una Helena (Maria Hernández) i una Clitemnestra (Anna Elias) molt diferents a les que coneixem decideixen canviar el desenllaç de la seva història. Un espectacle en què destaca el treball de les actrius, així com un molt bon disseny de llums que transporta les princeses gregues des del seu palau a una rave.
HEY, HERMANA