Quan els pirates també ploren i volen fer trampes
Per datar-ho d’alguna manera, des que Robert Louis Stevenson va publicar per entregues, entre el 1881 i el 1882, L’illa del tresor, els pirates tenen un atractiu especial per als més petits i per als no tan petits. Aquell clàssic el podríem unir a la revifalla del gènere que va tenir lloc amb la sèrie de pel·lícules de Pirates del Carib. Entremig, molta més literatura i cinema han mostrat el món dels pirates des de diferents angles.
Tot i que no s’amaga la part negativa habitual, com ara que són violents i cruels, que roben, segresten, assassinen, violen, que beuen rom a gavadals, que sempre fan trampes, que, en definitiva, viuen la vida de manera accelerada i perillosa, també se’ls sol mostrar com a personalitats dignes de respecte i admiració perquè són valents, intrèpids, intel·ligents, feliços i guanyadors fins que, un mal dia, es converteixen en menjar de taurons.
El pirata més terrible del món explora de manera esquemàtica i efectiva la part més tendra dels pirates. Richard Petitsigne, ben acompanyat per les simpàtiques il·lustracions de Mélanie Allag, humanitza una colla de pirates que reuneixen tots els tòpics, com ara cicatrius a la cara, cames de fusta, garfis per substituir mans amputades, pegats per tapar ulls buidats... En una taverna pollosa, quatre pirates es disputen el títol anual de pirata més terrible i narren heroïcitats –inventades– davant d’un lloro que és jutge i mestre de cerimònies.
Un petit convidat sorpresa, en format de mosca emprenyadora, demostrarà que els més petits poden aconseguir grans fites. I veurem que, a banda que també ploren, als pirates –als de Petitsigne, si més no– els poden agradar activitats com ara el bricolatge, les plantes, pescar i jugar amb els seus fills.
