Palau Ferré, número

CONTRACTE SENSE FI

Però què va succeir quan anaven passant els anys i el contracte no s’acabava? “Ell es va adonar que estava lligat de mans i peus: no podia exposar sense que el marxant li donés permís, no podia vendre quadres sense que el marxant li donés permís... Tenia limitada la seva llibertat creativa i això per a un artista és un element nefast. A més, el preu del quadre era un preu establert molt baix, que no seguia l’evolució del mercat... Quan ets un artista i signes el que sigui sense llegir res passa el que passa”, reconeix Marco-Palau. Per ell, el seu tiet avi va ser massa confiat i no va llegir la lletra petita del contracte. I també van xocar dues maneres de concebre la vida molt diferents, la de l’artista i la de l’empresari: “D’una banda, tens un artista idealista, més romàntic, potser amb una concepció més bohèmia de la vida, que al mateix temps intenta fer un acord amb un empresari. Els empresaris, però, són més de tocar de peus a terra, de contractes, clàusules..., són dos tipus de vida diferents i poden xocar.” I, efectivament, van topar de ple. No ho van poder arreglar a les bones i el cas va anar per la via judicial. Va passar per tres jutjats (el local, el provincial i el Tribunal Suprem). I finalment el Suprem va sentenciar que el pintor havia de complir el contracte i, el maig del 1974, va dictaminar que per acabar aquest contracte havia de pintar 42,20 m² de tela. La sentència tocava de mort la visió més romàntica de l’art, però Palau Ferré la va acatar. Va pintar els metres de tela requerits, tot i que ja res va tornar a ser igual. “Hi havia gent que li deia que els podia pintar malament, que els signés, els donés i se n’oblidés. Ell deia que no. Que si els pintava ell i portaven la seva signatura, els havia de pintar bé, com ell pintava.” A les teles fetes per obligació va continuar pintant les figures femenines que tant identifiquen la seva obra, amb els ulls ametllats i els colors vius; amb els paisatges acolorits, les fruites llamineres i els elements mitològics. “Però t’adones que, en aquests quadres concrets de la sentència, els rostres de les noies estan més pensatius i tristos. Ell reflecteix el seu estat d’ànim a les teles. Les obres de Palau Ferré són sempre com l’alegria de viure, la il·lusió de la vida. Però en aquell cas eren figures més melancòliques i tristes, de caràcter més reflexiu.”

El 1975, un cop lliurats els 42,20 m² de teles pintades al Tribunal Suprem va tancar definitivament el contracte i la relació amb el marxant. “A partir del 1975, es va deslliurar del contracte, però el trauma que li va generar el fet d’haver de pintar per metres quadrats, sentir-se enganyat pel món de l’art i que, a més, els tribunals li imposessin aquesta pena estrambòtica, el va trasbalsar anímicament.”

REDUÏT A CENDRA

I és en aquell moment quan es va rebel·lar contra el mercat de l’art i va decidir deixar de pintar olis; només pintava quadres amb ceres i amb una tècnica especial de tintes xineses. Però els pintava i tot seguit els cremava: “No podia deixar de pintar quadres perquè era pintor, és el que li agradava i era la seva passió, però el que va fer com a protesta per tot el que li havia passat i per intentar reivindicar que els artistes també havien de tenir drets laborals, possibilitats de ser creatius i no estar sempre lligats a aquests tipus de contractes i a les galeries, les subhastes i els marxants, va ser cremar els quadres. Tota la creació reduïda a cendres. Durant onze anys –del 1974 al 1985– va cremar la seva obra. Tota? “No, sabem que cremava quadres, però no sabem quants. Ell no els comptava. Es conserven algunes obres d’aquella època, per tant, totes, totes no les va cremar, sinó que en va regalar a algunes ONG.” Paral·lelament, va deixar d’exposar.

Tot aquest enrenou va tenir una gran repercussió a la premsa, també en mitjans internacionals. I va rebre moltíssimes cartes d’associacions d’arreu del món demanant-li que deixés de cremar l’obra. Fins i tot un museu dels Estats Units li va demanar que com que no podia exposar els seus quadres, li deixés exposar les seves cendres. En aquell moment, Palau Ferré va rebutjar la proposta, però els descendents de l’artista investiguen ara si ho va acabar fent més tard. De fet, Marco-Palau va publicar fa uns mesos l’assaig biogràfic de Maties Palau Ferré El pintor que cremava els seus quadres (Editorial Gregal), amb pròleg de Màrius Serra, però indica que “encara queda molt per investigar”.

El 1984 (és a dir, quan ja feia gairebé deu anys que cremava els seus quadres), les Aules d’Art Iberoamericanes li van retre un homenatge a Madrid que va aplegar una bona representació del sector cultural del moment. “Allà li van dir que ja n’hi havia prou; que feia més de nou anys que estava així i que ja n’hi havia prou de cremar les obres i de mantenir-se al marge del circuit comercial. Li van demanar que tornés a exposar, perquè el món de l’art volia tornar a contemplar les seves creacions”, explica Marco-Palau. En aquell moment, quan es va acabar l’acte, va dir que s’ho pensaria. I va trigar cinc anys a prendre una decisió: el 1989, va muntar la seva primera exposició després de tot l’enrenou judicial. “Els noranta van ser els anys en què ja havia recuperat una certa normalitat. Va fer diverses exposicions, però sempre en llocs no comercials: no en galeries, no per vendre l’obra, sinó només per exposar; per exemple, va exposar al castell d’Escornanbou, al Museu d’Història de Catalunya, però mai en un lloc comercial”, explica el seu net nebot. I va ser en aquells anys quan l’artista també va fer el pas de retorn als EUA. L’any 1971 ja havia pintat el Guer-Blanc, un quadre que reconverteix el Guernica i que havia fet en homenatge a Picasso pel seu norantè aniversari: Palau Ferré va ser l’únic pintor de la península Ibèrica que va participar en l’homenatge Picasso 90, organitzat per la Universitat de Syracuse de Nova York. Aquella va ser una primera entrada als país americà, i entre els anys 1990 i 1992 va fer una gira d’exposicions a Nova York. “Palau Ferré ja volia tornar a exposar”, destaca Marco-Palau.

Però a Palau Ferré sempre li va quedar un ressentiment cap a l’engranatge més fred i comercial del món de l’art: “Un ressentiment pel món més comercial, el de les galeries, els marxants... Ell volia estar tranquil·lament al seu estudi pintant, i si algú volia comprar algun dels seus quadres, que anés a Montblanc, anessin a fer un cafè, a menjar unes pastetes... Ell sempre deia que els seus quadres eren com els seus fills i que, per tant, volia saber qui era el consogre, qui els comprava. Volia aquest vincle amb el comprador i que no fos merament una qüestió comercial i econòmica”, explica. En els anys noranta, el pintor també va col·laborar sovint amb diverses ONG: “Després de tot el que havia passat, havia d’intentar fer un món millor i va col·laborar amb el seu art amb les entitats d’ajuda al desenvolupament. Per exemple, va cedir quadres seus a la Federació Catalana de Voluntariat Social, a Amnistia Internacional, a Mans Unides, a campanyes d’ajuda al desenvolupament d’Àfrica... Va cedir els seus quadres perquè es poguessin fer subhastes i els fons anessin a mans de les entitats. Aquest també va ser un component que explica l’evolució de l’artista. Volia que l’art tingués una funció social. Els anys noranta van ser els anys dels valors.”

DOBLE MOMENT

Aquest gener fa vint anys que va morir. “Fins aleshores, el pintor sempre sortia a la premsa, se’n parlava i era un nom important dins l’art català del segle XX. Però des que va morir potser no hem sabut valorar i reconèixer prou l’artista; ni homenatjar-lo, tot i que a Montblanc la seva casa pairal funciona com a museu”, lamenta el net nebot, que destaca que ara ha arribat el “doble moment” de recuperar-lo: enguany es compleixen els vint anys de la seva mort i el 2021 el centenari del seu naixement. “Com pot ser que un pintor amb la seva història, que cremava els quadres, ara no es recordi? Volem explicar la seva història, de manera sintètica i divulgativa, explicar per què va ser important i per què cal reivindicar-lo.”

Els descendents de l’artista (Palau Ferré no va tenir fills) ja fa mesos que han iniciat la catalogació de la seva producció –pintures, ceràmiques i escultures– i la seva intenció és publicar el catàleg raonat de la seva obra l’any que ve. També han impulsat que diversos museus catalans exposin obra de l’artista montblanquí. Al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, per exemple, des de fa uns mesos tenen exposades a la sala d’art dues ceres (Noia amb colom i Noia amb flauta doble): “Eren les preferides de la meva àvia, la germana del pintor.” El poeta de l’Alguer Antoni Canu i l’escriptora de la Catalunya Nord Renada-Laura Portet han escrit un poema dedicat a cadascun dels quadres. El Museu d’Història de Girona també exposa al vestíbul el quadre Home i dona sota les estrelles, cedit el 1982 per un col·leccionista privat (Àngel Marsà). I el Museu de Reus acaba d’exposar tres olis de gran format, de 2x1,30 m (Noia amb síndria, Noia amb barret de palla i Noia amb vestit vermell), que són tres de les peces que Palau Ferré va fer obligat pel Tribunal Suprem i, per tant, les últimes que va fer amb oli.

Per a l’any que ve ja s’estant organitzant diverses exposicions temàtiques i alguna retrospectiva en diversos museus catalans i de fora. Seran dos anys per posar un altre cop en circuit un artista que compartia molts elements picassians, però que sempre va intentar “remarcar la seva personalitatpròpia”.