Crítica
l’apòstol de la desil·lusió
En casos comptats, i gairebé sempre de bracet de poetes transformats en moralistes, la filosofia ha viscut al carrer. Des dels temps de Plató, les dues disciplines han viscut divorciades. De les escletxes, i no de les servituds, han sorgit pensadors que han utilitzat gèneres com l’epigrama, la sentència, l’epitafi i l’aforisme per fer-nos meditar sobre el dia a dia. En la llista no faltaria el nostre Baltasar Gracián –tan glosat i lloat pel pare Batllori–, Joubert, Chamfort, Lichtenberg, Lec, Canetti i, sens dubte, el romanès apàtrida Emil Cioran (1911-1995), un escriptor que radicat a París va saber resistir tota la contaminació postestructuralista i mantenir un pensament entenedor, que des del primer llibre de joventut ja marcava les línies d’un pessimisme divertit i àgil.
El poeta mallorquí Andreu Gomila incorpora al català un tresor de la factoria Cioran, De l’inconvenient d’haver nascut, que beu dels aforismes dels esmentats, però sobretot del seu mateix geni, que l’ha fet únic i enyorat. Perquè se’n facin una idea, dos dels aforismes triats a l’atzar: “Què és una crucifixió única comparada amb aquella, quotidiana, que carrega l’insomne?” o “el rebuig del naixement no és res més que la nostàlgia d’aquell temps d’abans del temps”.
No em cansaria de subratllar retalls d’aquestes píndoles que barregen la decrepitud amb l’aroma d’un dia càlid. En un article sobre el poeta Henri Michaux, La passió de l’exhaust, Cioran s’identificava amb el concepte del francès de sentir-se fatigat des del naixement. El signava el 1972, la mateixa època en què enllestia aquest conjunt d’aforismes que ens arriba al català amb perfum de Gomila, imperceptible com un bon àrbitre esportiu. L’infinit turbulent de Cioran és una galeria de frases cercades pels racons dels oceans d’instants que va trobar a París, on va viure mig segle, contemporani als moviments que van destruir el món i amb els ulls fixats a l’Espanya idealitzada que pràcticament no va visitar. Els seus quaderns són una font incessant d’inspiració: “Les obres moren; els fragments, com que no han viscut, no poden morir.” Feliç de sentir-se anorreat per la depressió, Cioran va treure or d’on la majoria només observen escombraries. Impossible deixar de llegir-lo.
des de la intimitat de l’habitació
El trompetista Avishai Cohen i el pianista francoisraelià Yonathan Avishai han unit els seus talents per oferir-nos un disc intimista extraordinari. Yonathan ja havia col·laborat amb el trompetista en gravacions com ara Into the silence i Joys and solitudes. El duet dels dos solistes, però, incrementa el romanticisme dels instruments i ens porta a racons de l’ànima representats als quals només saben transportar-nos els grans artistes. Cal destacar l’encert de les nou peces –que ens deixen amb ganes de més–, singularment la inicial The opening, de Cohen, Two lines, de Yonathan, o la versió superba del Crescent, de John Coltrane. A partir del tercer tema, les versions t’impulsen o et porten a la concentració per descobrir què pretenen. Azalea, de Duke Ellington, és senzillament magistral i ens recorda la sordina de Miles en els discos memorables dels anys amb Coltrane i Bill Evans. També són notables Kofifi blue, una interpretació original i, alhora, fidel a Abdullah Ibrahim i Dee Dee, peça inoblidable d’Ornette Coleman. Milt Jackson, Stevie Wonder i Sasha Argov amb Nathan Alterman són recreats amb continguda passió. Mentre improvisen, els fonaments del seu art queda representat en quadres en què la fantasia s’imposa.
No es perdin aquest disc perquè el conservaran tota la vida.
