Un dels nostres

Malgrat les incerteses polítiques, els nervis de la població i la campanya en contra, a TV3 ens vam convertir en la referència essencial. Vam batre tots els rècords d’audiència històrics de televisió. No només ens miraven els espectadors de Catalunya: professionals dels mitjans de tot Espanya ens seguien, i també periodistes d’arreu del món. Des d’Alemanya o Holanda, connectaven amb TV3. Les principals agències de notícies (Reuters, France-Presse, APTN) estaven pendents de nosaltres. Connectaven en directe amb les nostres càmeres, i nosaltres utilitzàvem el seu senyal realitzat de moltes manifestacions. Aquella segona meitat del 2017 vam trencar molts motlles. Professionalment, vam superar el llindar de l’èxit, mentre resistíem els atacs constants de la repressió expressament dirigida contra nosaltres. Durant setmanes senceres, des d’un racó de la redacció de TV3, hi havia una càmera connectada a la línia de directe del 3/24 per poder retransmetre a l’instant per a tots els nostres espectadors si venia la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a comissar-nos material. O a detenir algun responsable de l’empresa. En les setmanes prèvies a l’1 d’octubre, la policia havia entrat a departaments de la Generalitat, impremtes, empreses de distribució i missatgeria, partits polítics i mitjans de comunicació locals. Estava cantat que, en un moment o l’altre, entrarien a TV3. En David Bassa ens havia insistit a prioritzar la denúncia sobre les nostres llibertats professionals; com a periodistes no podíem deixar de registrar i explicar cap agressió contra el nostre dret –i la nostra obligació– d’informar en tot moment. En David era el nostre lligam amb la direcció de la televisió i de la Corporació. L’emissió de l’anunci del referèndum, que havia estat explícitament prohibit, no era una decisió nostra, de la redacció. Però sí que era la nostra responsabilitat informar de totes les conseqüències que se’n derivessin. Dani Bramon, cap de redacció, estava molt preocupat per revertir la campanya contra TV3 als mitjans espanyols. Va ser ell qui, coordinat amb en David, ens va mobilitzar a tots perquè utilitzéssim els nostres contactes personals per persuadir periodistes d’altres mitjans que ens deixessin explicar. Per defensar-nos, el director, Vicent Sanchis, va participar en tertúlies d’Antena 3 i Tele 5. Des de Televisió Espanyola van entrevistar el representant del Consell Professional de TV3, Lluís Caelles. Cadascú va parlar i transmetre el missatge com va poder. Pels meus anys de corresponsal, a mi em van tocar les entrevistes de televisions internacionals, des de la CBS americana fins a les públiques francesa, eslovena, suïssa, japonesa... en anglès i francès. Les cares més conegudes de la Corporació vam protagonitzar una roda de premsa de caràcter netament professional, amb Mònica Terribas i Ramon Pellicer al capdavant, per defensar-nos de les acusacions, davant la imminent inclusió de TV3 i Catalunya Ràdio en el paquet d’intervencions o “extincions” previstes en l’aplicació de l’article 155. Van ser dies en què cada taula de la redacció va ser una trinxera de defensa; els nostres ordinadors, camps minats en què qualsevol frase o paraula mal interpretada podia provocar una explosió de conseqüències fatals, com una querella o la portada de l’endemà d’El Mundo o l’ABC. Altíssima sensibilitat dins i fora de la redacció. Les sospites –i alguna certesa– que els telèfons mòbils de periodistes estaven punxats. Un Watergate del segle XXI, amb tecnologia més avançada, però amb pràctiques destraleres per part de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Incapaços de trobar paperetes, urnes i llistats censals, les forces de seguretat van girar la seva atenció cap a les cases particulars de polítics i funcionaris, les seus d’organitzacions socials i els mitjans de comunicació.

Les estructures més profundes de l’Estat van lluitar contra rellotge per aturar el referèndum. Quan no se’n van sortir, va ser la plana major dels partits de Madrid que van accelerar la suspensió de l’autonomia. I davant d’aquells atacs, va tornar a sortir a la superfície la resiliència de la societat catalana. Mai com en aquelles dates he rebut tants missatges de solidaritat i tanta ajuda explícita de la ciutadania. Com més amenaçats estàvem els periodistes de TV3, més ens premiaven els catalans amb més valoració i més suport, al carrer i a través de les xarxes socials. I els increïbles índexs d’audiència! En aquells moments, des d’empreses de serveis de telecomunicacions fins a companys d’altres mitjans es van oferir a emetre els nostres informatius si hi havia una apagada del senyal de TV3 per la força. Un grup de periodistes de la redacció i personal tècnic, sense ordre ni consentiment de la direcció, vam preveure l’eventualitat d’haver d’emetre el TN vespre per Facebook Live i altres aplicacions d’internet, si es tallava l’emissió regular de TV3. Vam identificar i simplificar el software dels decorats del Telenotícies i els fons bàsics dels plans del presentador per si se n’havia de fer una còpia. No es va arribar a aclarir des d’on, físicament, es podria emetre, tot i que alguna acadèmia privada de televisió ens va oferir les seves instal·lacions. Per si el govern espanyol hagués inclòs TV3 en els seus plans d’intervenció, es van celebrar reunions dels treballadors al garatge dels equips mòbils, amb intervencions dels representants del comitè d’empresa i de periodistes a títol individual plantejant quina legalitat se seguiria l’endemà d’una eventual declaració d’independència, si la catalana o l’espanyola. O preguntant a la direcció si hi havia algun pla previst. La resposta oficial de Vicent Sanchis va ser que no. Això passava mentre David Bassa mantenia reunions secretes amb alguns mitjans, tant públics com privats, per poder tenir una antena d’emissió alternativa si es tancava TV3.

Paral·lelament, la campanya de contactes dels periodistes de la casa va funcionar, i a molts mitjans d’Espanya i del món es van emetre reportatges sobre TV3. Hi va haver alguna informació clarament desfavorable, com el cas de la corresponsal a Madrid de Le Monde, Sandrine Morel, que va fer un retrat de la nostra televisió com d’un element d’agitació i propaganda de l’independentisme, calcant els arguments dels que ens volien tancar. Però la gran majoria dels reportatges van servir per subratllar l’enorme atac contra la llibertat d’expressió que significaria el tancament d’un mitjà de comunicació per raons estrictament polítiques. Finalment, es va desactivar el pla d’incloure TV3 en la intervenció de la Generalitat. En això va ser clau el paper del PSC, i especialment dels seus diputats a Madrid. Els socialistes van donar suport al Partit Popular en l’aplicació de l’article 155, però van posar com a condició que no s’intervingués TV3. I el govern de Mariano Rajoy s’hi va avenir. Temps després, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, diria estar penedit de no haver-ho fet. Aquell desembre del 2017, havíem salvat TV3. Però, per quant de temps?