El luxe de la conversa
El Nadal passat vam perdre dos savis i només els que vam tenir la sort de compartir estones amb ells ho vam saber i els enyorem. Ens van deixar sense tenir ni una trista entrada a la Viquipèdia, tot i ser un parell de pous de ciència. A tot estirar, els seus editors en van fer un tuit, en el cas d’un, o en va sortir la notícia a la premsa local, en el cas de l’altre.
En temps d’advent, vam assistir al funeral del professor de grec i traductor Cristian Carandell. Ell va fer parlar recentment Aristòfanes en català, amb Les granotes i Els acarnesos, totes dues a Adesiara. Vaig tenir l’honor de posar-lo en contacte amb l’editorial perquè en la seva discreció feia aquesta feina per lliure, sense moure ni un dit per publicar.
Després de Reis enterràvem el filòsof Joan Rovira que, com un Sòcrates del Segle XXI, no va deixar res escrit i ara em veig obligada a deixar un espai en buit per parlar de la seva obra. Me l’imagino rient-se de mi per la pretensió de fer-ne un article sense tenir teca escrita a què agafar-me, perquè el seu llegat està basat en l’oralitat, i els que el vam conèixer ens hem de conformar amb el record de les converses que hi vam mantenir. Tots el renyàvem perquè no publicava i ell ens mirava murri, com dient, aquesta trinxera us la deixo per a vosaltres.
Tant Carandell com Rovira són (hauria de dir eren, però m’hi resisteixo) figures en vies d’extinció, un parell d’humanistes, uns mestres vocacionals, uns enamorats de la vida i per això, en les dues exèquies, hi van intervenir deixebles commoguts, els hereus del seu saber, uns veritables admiradors de la seva capacitat de saltar-se les normes per transmetre la cultura de manera generosa, passional, transgressora, anant d’un tema a l’altre, del futbol a la ciència, de la gastronomia a la música, de la retsina a la poesia, tal com ho fa la veritable gent de cultura.
Dic que són figures en vies d’extinció perquè estaven als antípodes de l’acadèmia mediocre, basada en l’articulitis, en els crèdits, en la burocràcia, en la compartimentació. Les classes de Rovira podien començar a les aules de l’Autònoma i acabar a la matinada, al Mesón de Sant Cugat, o a casa seva, tot cuinant un filet amb foie que compartia amb els alumnes o amb els que ens havíem autoerigit en alumnes i ens colàvem a les seves aules per absorbir una mica de la seva ciència. En Carandell va haver de partir la marginació del seu estimat grec, i a l’institut li van encarregar una altra assignatura perquè això del grec ja no tocava. Malaguanyat, deuria ser una de les persones que més sabia de la Grècia clàssica en un país que té la barra de menysprear d’aquesta manera la cultura. Penso que si haguessin nascut en altres latituds més civilitzades, els hauria anat d’una altra manera. El mateix Rovira va morir volent emigrar a la seva estimada França, fart d’aquesta societat tan obtusa, encara que sospito que la seva estimada França també està en vies d’extinció. Escoltant les paraules dels que els recordaven al funeral, en els dos casos vaig pensar el mateix, com si aquests mestres enviessin una última lliçó des del més enllà: hauríem d’estar més pendents de les persones sàvies que ens envolten de manera discreta i no deixar-nos impressionar tant per la cridòria del tertulià, per la novetat editorial oportunista, ni per la simplicitat del titular en forma de tuit. Ens hauríem de permetre més sovint el gust de mantenir llargues converses amb els que dediquen hores a l’estudi i, per tant, no tenen temps per destacar entre el soroll mediàtic. Són ells els que deixaran pòsit en nosaltres. Aprofitem-nos-en.