El luxe de la conversa

El Nadal pas­sat vam per­dre dos savis i només els que vam tenir la sort de com­par­tir esto­nes amb ells ho vam saber i els enyo­rem. Ens van dei­xar sense tenir ni una trista entrada a la Viquipèdia, tot i ser un parell de pous de ciència. A tot esti­rar, els seus edi­tors en van fer un tuit, en el cas d’un, o en va sor­tir la notícia a la premsa local, en el cas de l’altre.

En temps d’advent, vam assis­tir al fune­ral del pro­fes­sor de grec i tra­duc­tor Cris­tian Caran­dell. Ell va fer par­lar recent­ment Aristòfanes en català, amb Les gra­no­tes i Els acar­ne­sos, totes dues a Ade­si­ara. Vaig tenir l’honor de posar-lo en con­tacte amb l’edi­to­rial perquè en la seva dis­creció feia aquesta feina per lliure, sense moure ni un dit per publi­car.

Després de Reis enterràvem el filòsof Joan Rovira que, com un Sòcra­tes del Segle XXI, no va dei­xar res escrit i ara em veig obli­gada a dei­xar un espai en buit per par­lar de la seva obra. Me l’ima­gino rient-se de mi per la pre­tensió de fer-ne un arti­cle sense tenir teca escrita a què aga­far-me, perquè el seu lle­gat està basat en l’ora­li­tat, i els que el vam conèixer ens hem de con­for­mar amb el record de les con­ver­ses que hi vam man­te­nir. Tots el renyàvem perquè no publi­cava i ell ens mirava murri, com dient, aquesta trin­xera us la deixo per a vosal­tres.

Tant Caran­dell com Rovira són (hau­ria de dir eren, però m’hi resis­teixo) figu­res en vies d’extinció, un parell d’huma­nis­tes, uns mes­tres voca­ci­o­nals, uns ena­mo­rats de la vida i per això, en les dues exèquies, hi van inter­ve­nir dei­xe­bles com­mo­guts, els hereus del seu saber, uns veri­ta­bles admi­ra­dors de la seva capa­ci­tat de sal­tar-se les nor­mes per trans­me­tre la cul­tura de manera gene­rosa, pas­si­o­nal, trans­gres­sora, anant d’un tema a l’altre, del fut­bol a la ciència, de la gas­tro­no­mia a la música, de la ret­sina a la poe­sia, tal com ho fa la veri­ta­ble gent de cul­tura.

Dic que són figu­res en vies d’extinció perquè esta­ven als antípodes de l’acadèmia medi­o­cre, basada en l’arti­cu­li­tis, en els crèdits, en la burocràcia, en la com­par­ti­men­tació. Les clas­ses de Rovira podien començar a les aules de l’Autònoma i aca­bar a la mati­nada, al Mesón de Sant Cugat, o a casa seva, tot cui­nant un filet amb foie que com­par­tia amb els alum­nes o amb els que ens havíem auto­e­ri­git en alum­nes i ens colàvem a les seves aules per absor­bir una mica de la seva ciència. En Caran­dell va haver de par­tir la mar­gi­nació del seu esti­mat grec, i a l’ins­ti­tut li van encar­re­gar una altra assig­na­tura perquè això del grec ja no tocava. Mala­gua­nyat, deu­ria ser una de les per­so­nes que més sabia de la Grècia clàssica en un país que té la barra de menys­prear d’aquesta manera la cul­tura. Penso que si hagues­sin nas­cut en altres lati­tuds més civi­lit­za­des, els hau­ria anat d’una altra manera. El mateix Rovira va morir volent emi­grar a la seva esti­mada França, fart d’aquesta soci­e­tat tan obtusa, encara que sos­pito que la seva esti­mada França també està en vies d’extinció. Escol­tant les parau­les dels que els recor­da­ven al fune­ral, en els dos casos vaig pen­sar el mateix, com si aquests mes­tres envi­es­sin una última lliçó des del més enllà: hauríem d’estar més pen­dents de les per­so­nes sàvies que ens envol­ten de manera dis­creta i no dei­xar-nos impres­si­o­nar tant per la cridòria del ter­tulià, per la nove­tat edi­to­rial opor­tu­nista, ni per la sim­pli­ci­tat del titu­lar en forma de tuit. Ens hauríem de per­me­tre més sovint el gust de man­te­nir llar­gues con­ver­ses amb els que dedi­quen hores a l’estudi i, per tant, no tenen temps per des­ta­car entre el soroll mediàtic. Són ells els que dei­xa­ran pòsit en nosal­tres. Apro­fi­tem-nos-en.