Cants de sirena

Ulisses, en el seu retorn cap a Ítaca, va fer tapar amb cera les orelles dels seus mariners i ell mateix es va fer lligar amb cordes a un dels pals del vaixell per no caure en les temptacions del suggeridor cant de les sirenes, que els hauria fet abocar-se al mar. A l’Odissea d’Homer es troba el primer testimoni escrit d’aquestes criatures mitològiques amb cap de dona i cos d’ocell (i posteriorment representades amb cua de peix). Aquest és només un dels exemples de com la por i la fascinació pel mar han donat lloc al llarg de la història a infinitat de llegendes, mites, creences, éssers fantàstics, contes i tabús, que s’han anat transmeten per via oral o a través de la literatura. El Museu Marítim de Barcelona mostra en una exposició com la por i la fascinació pels misteris del mar han estimulat la creativitat.

El muntatge Cants de Sirena. Fascinació i abisme, que es pot veure fins al 16 de maig a les Naus de les Drassanes, explica com la immensitat del mar desperta tanta fascinació com terror: “És una combinació de l’atracció que provoca el mar en els humans des de tots els temps, una mena de desig d’endinsar-se en l’horitzó, d’anar descobrint nous territoris, comerciar, fer guerres..., i alhora una prevenció pel fet que el mar és un medi hostil als humans. Aquesta idea d’atracció irrefrenable i de por és el que trobem en la metàfora del cant de les sirenes. Les sirenes són aquestes veus que tempten Ulisses o els mariners al llarg de la història de la humanitat a endinsar-se en el desconegut, però alhora són una amenaça per a la supervivència, per a la vida”, explica el comissari de l’exposició, l’antropòleg Eliseu Carbonell.

El muntatge es desdobla en tres àmbits. En el primer, una escenografia basada en cortinatges i recursos sonors submergeix els visitants en la foscor del mar, el lloc propi dels éssers fantàstics que atemoreixen qui es fa a la mar. “És com si et capbussessis al fons del mar”, on et pots trobar tot allò que fa referència als mites i monstres marins: les sirenes però també els hipocamps (un cavall amb la part del darrere en forma de peix), el Kraken (una criatura marina de la mitologia escandinava) i d’altres. S’acompanyen amb textos clàssics, de la mateixa Odissea, d’Ovidi, de l’Antic Testament, o del naturista noruec Erik Pontoppidan, que va ser el primer que, el 1755, va fer referència al Kraken.

El segon espai es dedica a les supersticions marineres. S’hi exposa una xàvega, una barca de pesca, plena de decoració floral. Entremig de les flors apareixen objectes que són tabú a les embarcacions i que no s’hi poden portar, com ara un paraigua obert o les sabates d’anar pel carrer; paraules que no s’hi poden dir (serp i capellà, entre d’altres) i accions i objectes que la gent del mar diuen que porten mala sort, com ara vessar-hi sal o deixar-hi mitja ceba sense cuinar. “Tots aquests elements comporten desordre a dalt de les embarcacions. Una sabata que va pel carrer no ha d’anar per la barca. I la terra, al carrer no és pas brutícia, però dins de casa, sí. Hi ha coses que han d’estar en un lloc, i fora d’aquest lloc són desordre. A les embarcacions és molt important l’ordre per poder treballar, però el més important és l’ordre còsmic. Per més coneixements o tecnologia que tinguem, la natura es comporta de vegades de manera imprevista. Aquesta és la reflexió que fem en aquest espai”, explica Carbonell.

El muntatge continua amb l’exposició de documentació diversa, cartografia, amulets, una àncora amb un símbol màgic inscrit, un gravat de William Turner, un dibuix a carbó de Picasso i un rem de 34 pams, en al·lusió a l’obra de Joaquim Ruyra El rem de trenta-quatre, del 1903, que narra com la Santa Rita, una barca de mitjana en carrera entre Roses i Alacant, és sorpresa per una gran tempesta. Són peces que expliquen els naufragis des de diversos punts de vista: “Per exemple, que la majoria de naufragis no eren a alta mar per una tempesta, sinó que la majoria es produïen durant l’entrada a un port, perquè després d’un viatge de molta fatiga i de poc coneixement de les costes, molts vaixells s’enfonsaven.”

En aquest espai també s’ha reconstruït una capella, “un espai de recolliment, que mostra aquesta negociació entre els humans i les forces sobrenaturals”, explica el comissari. Aquí es poden veure exvots pintats (tauletes votives pintades, en les quals es recrea una situació de perill i com els mariners invocaven la Mare de Déu per salvar-se). I també exvots penjats, que són vaixells votius: “Els mariners, quan passaven una situació de perill, si sobrevivien feien construir una maqueta del seu barco i el penjaven a l’església.”

I el tercer espai mostra la placidesa de l’espai domèstic. S’hi poden escoltar contes de diferents llocs del món, en diversos idiomes, però que tots s’acaben reduint en les dues mateixes històries: “Hi ha històries que trobem a l’Odissea, però que folkloristes nord-americans han recollit explicades per un marine jubilat que narra la història com si li hagués passat a ell. Els antropòlegs ens trobem amb fets així. Hi ha històries que la gent acaba assumit com a pròpies.” Una és la història d’un mariner que pateix una desgràcia al mar i decideix anar a viure ben lluny de la costa. És una història que apareix a l’Odissea, però també, entre molts d’altres, a El mariner de Sant Pau, recollida per Jacint Verdaguer. I la segona és de signe contrari: la d’aquella persona que vol anar tant al mar que s’acaba convertint en peix. És la història que Antoni M. Alcover recull com el Peix Nicolau, però que Cervantes també esmenta a El Quixot i que apareix en diverses versions arreu.

CARINA FILELLA

cfilella@lrp.cat