1917

L’aposta bèl·lica del britànic Sam Mendes amb 1917, millor pel·lícula dramàtica en els recents Globus d’Or (també millor director) i candidata a repetir en breu en els Oscars (deu nominacions), és sorprenent. I és sorprenent i innovadora, sobretot, perquè tota la pel·lícula està gravada en un únic pla seqüència que aporta una especial i concreta narrativa, una perspectiva absolutament trencadora i que estrena un format arriscat però en aquest cas, força efectiu. El film de Sam Mendes (American beauty, Camí de perdició, Revolutionary road, Skyfall, Spectre), però, és més que una novetat tècnica. No es tracta només de donar una volta més a les mil pel·lícules de guerra fetes durant dècades per la indústria, sinó que 1917 aporta, a més, un grau de realisme, profunditat i crueltat que condueix l’espectador sense remei a l’eterna reflexió sobre la duresa i l’absurditat de les armes, les batalles i els conflictes de la nostra història més o menys recent. La complexitat tècnica del rodatge i el resultat final fan que a El irlandès, Joker i Érase una vez en Hollywood els hagi sortit un competidor ferotge a la catifa vermella.

El punt de partida és ben senzill. Dos joves soldats britànics, Shofield (George MacKay) i Blake (Dean-Charles Chapman), han d’entregar un missatge al segon batalló de Devonshire perquè cancel·lin el seu erroni atac davant les forces alemanyes i així salvar centenars de vides, entre les quals, la del germà de Blake. Per aconseguir-ho hauran de creuar les línies enemigues pel nord de França i assumir molts riscos en temps rècord. Tota una missió impossible. Els dos amics hauran d’afrontar perills en uns escenaris espectrals i fantasmagòrics, magistralment recreats (l’Oscar a la millor fotografia per a Roger Deakins està cantat). En ser una única presa, l’espectador està plenament immers i de forma continuada en l’acció i la història. La banda sonora (nominada als Globus d’Or) també afegeix més tensió a 1917, que no es vol convertir en el clàssic film d’aventures. No hi ha herois, ni medalles, ni èpica. Hi ha dos joves anònims que pateixen perquè es troben en un escenari on ningú voldria ser. Mai. I tot i no fer-se explícit, rebutgen els motius que fan que hi siguin.

Igual que en la magnífica Camí de perdició, Mendes aconsegueix brillantment que floreixin els sentiments i l’emoció dels protagonistes. La innocència i la mort gairebé es toquen irremeiablement i de manera cruenta al llarg dels 119 minuts de pel·lícula. La por i la responsabilitat persegueixen en una cursa tràgica Shofield i Blake, amb la companyia obligada de l’espectador, angoixat pel seu destí. No hi falta sang, ni cadàvers, ni moments estel·lars, com l’accident de l’avioneta o l’infern dibuixat en una nit en què Shofield s’ha d’amagar de l’enemic amb una inesperada companyia.

Al final, la força de la història és la que guanya terreny de forma triomfal, per sobre d’altres productes ja coneguts en què la base són habitualment els efectes especials. Aquí la narrativa mana i l’emoció la posa la càmera de Mendes, que exhibeix talent i enginy en un espectacle visual difícil d’oblidar. És la guerra, sí, però com mai s’havia explicat.