Crítica
una lectura plaent i inoblidable
Navona acaba de recuperar per a la seva col·lecció “Escollits” la traducció que Anna Llisterri havia fet per a Labutxaca d’Un bon partit, la magistral novel·la de l’escriptor indi Vikram Seth (Calcuta, 1952). És un esdeveniment, perquè les més de 1.700 pàgines del novel·lot són pura literatura, una delícia que cal assumir amb temps i fent de la lectura un plaer, una aventura de nissagues i amb la vista orientada cap a les grans obres de Tolstoi, George Eliot i Jane Austen, que el mateix Seth va confessar que eren els seus referents.
Poques vegades un debut novel·lístic ha despertat una expectació tan gran. Era el primer capítol, que Seth va coronar amb obres mestres com Una música constant i Dues vides, a més d’un reconeixement unànime de les lletres angleses. Perquè se’n facin una idea: Un bon partit es va comparar amb Guerra i pau, i els crítics britànics no es van cansar d’equiparar-lo amb Dickens i altres mestres de la literatura vuitcentista. A partir de l’ordre de la mare a la filla sobre amb qui s’ha de casar, la novel·la esdevé un gran mosaic, un fresc de Miquel Àngel sobre l’Índia de la independència. La lluita entre la modernitat i les tradicions d’una societat medieval són alguns dels punts de conflicte per on es mou el llibre, al costat d’una galeria de personatges descrits amb prodigiosa tècnica i treball minuciós.
Mare i filla ens ensenyen les classes socials i les castes d’una societat decadent i, alhora, plena de vida. Podem anar per mil religiosos, nobles, moderns i tota mena d’individus sorgits de la picaresca. Aquest contrast dinamitza una trama complexa i àgil, en què les dues dones es mouen i se’ns ofereixen com a guies, amb l’imprescindible glossari que la traductora va afegir al final de l’edició.
La tria de la noia ens mostrarà tots els aspectes de la saviesa i l’empatia de Seth, també de la delicadesa poètica de les descripcions i de l’art narratiu portat fins a la utopia. El novel·lista fa un llibre senzill, però sense data de caducitat. Es pot interpretar com un fulletó i, alhora, com un poema narratiu ple d’epifanies. El sentit de l’humor i la voluntat de superar els prejudicis –fins i tot del mateix lector– van convertir Un bon partit en el primer dels clàssics gestats per Seth.
poncho o l’apoteosi del ritme
Si han sortit de les festes una mica ensopits, pateixen ansietat o simplement no suporten el mes de gener, tinc un antídot: les congues i les melodies de Poncho Sánchez. El guanyador d’un Grammy i fidel durant quatre dècades al prestigiós segell Concord, ens presenta el seu peculiar homenatge a John Coltrane a través d’onze temes que són una personificació del ritme. Pagaria per veure la cara que faria el llegendari saxofonista si veiés els seus temes transportats a l’univers del jazz llatí que representen Poncho i el seu estil, que em recorden els moments inspirats de Gato Barbieri i altres genis de les fronteres dels ritmes.
Amb un so que evoca la llibertat dels anys seixanta, el conguista de Laredo (Texas) ens introdueix en el circuit de la felicitat i ens impulsa mentre ens fa moure les cames. Signades per Coltrane, Duke Ellington i altres compositors, però també per Sánchez amb el seu inseparable Francisco Torres, trombonista i director musical del combo, el disc Trane’s Delight és tal com ha explicat el músic una relectura de la impressió que li causar el primer disc que va comprar de Coltrane el 1962. Entre les seves influències inspiradores reconeix també Miles Davis, Cal Tjader, Mongo Santamaria, Wilson Pickett i James Brown. El còctel dona un puntet d’alegria a la rutina quotidiana.