No ens cal l’Hermitage

Aquests dies s’ha fet públic el posicionament de l’Ajuntament de Barcelona sobre la proposta d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage al Port de Barcelona. I el consistori encapçalat per Ada Colau ha dit que no ho veu gens clar. En aquest sentit, s’han presentat quatre informes que ho desaconsellen, per motius culturals, de mobilitat, seguretat, viabilitat econòmica i, fins i tot, de model de museu. Molta gent no ha entès aquesta negativa i ho ha vist com una incomprensible renúncia a una marca d’èxit que només pot aportar beneficis a la ciutat.

Les coses, però, són més complexes del que semblen, i és evident que el model del que es proposa representa un tipus de museu completament allunyat de la realitat museològica del país. D’entrada, això que pretenen construir no és un museu. I no ho és perquè arrenca sense col·lecció permanent i sense cap intenció d’adquirir ni una sola obra fins al 2032. Diguem-li com vulguem, però no és un museu. Seria una factoria d’exposicions temporals, i està per veure sobre quins temes pivotaria.

Un altre dels mantres que s’ha escampat és que es tracta d’una iniciativa privada al 100%, cosa que no és pas certa. Malgrat que la inversió prové de capital privat, no podem perdre de vista que aquest transatlàntic rus s’hauria d’instal·lar en sòl públic. I això, de manera directa o indirecta, implica que l’administració hi hauria d’abocar diners. I un cop obert, i davant les previsibles dificultats que arrossegaria, amb xifres econòmiques i de visitants que són pura fantasia, és molt possible que acabés implicant que les administracions públiques s’haguessin de gratar la butxaca, com ha passat en altres ocasions. Els precedents fallits de les subseus de l’Hermitage a Ferrara, Londres i Las Vegas no permeten ser gaire optimistes.

I és precisament d’aquí que plora la criatura. Com hem d’esmerçar diners públics en un projecte com aquest quan tenim una estructura museística que fa pena? Tenim arreu del país museus de petita i mitjana dimensió absolutament col·lapsats en matèria pressupostària. I tenim el Museu Nacional d’Art de Catalunya demanant almoina perquè no pot desplegar les polítiques d’exhibició i adquisicions que té encomanades. Aquest és un cas especialment sagnant, ja que alguns prefereixen apostar per un Hermitage de pa sucat amb oli abans que creure’s un museu que té una de les millors col·leccions d’art medieval del món, la principal si parlem de pintura romànica. És evident que abans de llançar-nos a aquesta aventura que no pinta bé, hauríem de reparar els problemes que pateixen els museus que ja tenim oberts i que no funcionen com caldria.