No ens cal l’Hermitage

Aquests dies s’ha fet públic el posi­ci­o­na­ment de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona sobre la pro­posta d’ins­tal·lació d’una franquícia del Museu de l’Her­mi­tage al Port de Bar­ce­lona. I el con­sis­tori encapçalat per Ada Colau ha dit que no ho veu gens clar. En aquest sen­tit, s’han pre­sen­tat qua­tre infor­mes que ho des­a­con­se­llen, per motius cul­tu­rals, de mobi­li­tat, segu­re­tat, via­bi­li­tat econòmica i, fins i tot, de model de museu. Molta gent no ha entès aquesta nega­tiva i ho ha vist com una incom­pren­si­ble renúncia a una marca d’èxit que només pot apor­tar bene­fi­cis a la ciu­tat.

Les coses, però, són més com­ple­xes del que sem­blen, i és evi­dent que el model del que es pro­posa repre­senta un tipus de museu com­ple­ta­ment allu­nyat de la rea­li­tat museològica del país. D’entrada, això que pre­te­nen cons­truir no és un museu. I no ho és perquè arrenca sense col·lecció per­ma­nent i sense cap intenció d’adqui­rir ni una sola obra fins al 2032. Diguem-li com vul­guem, però no és un museu. Seria una fac­to­ria d’expo­si­ci­ons tem­po­rals, i està per veure sobre quins temes pivo­ta­ria.

Un altre dels man­tres que s’ha escam­pat és que es tracta d’una ini­ci­a­tiva pri­vada al 100%, cosa que no és pas certa. Mal­grat que la inversió prové de capi­tal pri­vat, no podem per­dre de vista que aquest transatlàntic rus s’hau­ria d’ins­tal·lar en sòl públic. I això, de manera directa o indi­recta, implica que l’admi­nis­tració hi hau­ria d’abo­car diners. I un cop obert, i davant les pre­vi­si­bles difi­cul­tats que arros­se­ga­ria, amb xifres econòmiques i de visi­tants que són pura fan­ta­sia, és molt pos­si­ble que acabés impli­cant que les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques s’hagues­sin de gra­tar la but­xaca, com ha pas­sat en altres oca­si­ons. Els pre­ce­dents fallits de les sub­seus de l’Her­mi­tage a Fer­rara, Lon­dres i Las Vegas no per­me­ten ser gaire opti­mis­tes.

I és pre­ci­sa­ment d’aquí que plora la cri­a­tura. Com hem d’esmerçar diners públics en un pro­jecte com aquest quan tenim una estruc­tura museística que fa pena? Tenim arreu del país museus de petita i mit­jana dimensió abso­lu­ta­ment col·lap­sats en matèria pres­su­postària. I tenim el Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya dema­nant almoina perquè no pot des­ple­gar les polítiques d’exhi­bició i adqui­si­ci­ons que té enco­ma­na­des. Aquest és un cas espe­ci­al­ment sag­nant, ja que alguns pre­fe­rei­xen apos­tar per un Her­mi­tage de pa sucat amb oli abans que creure’s un museu que té una de les millors col·lec­ci­ons d’art medi­e­val del món, la prin­ci­pal si par­lem de pin­tura romànica. És evi­dent que abans de llançar-nos a aquesta aven­tura que no pinta bé, hauríem de repa­rar els pro­ble­mes que patei­xen els museus que ja tenim oberts i que no fun­ci­o­nen com cal­dria.