MALSONS I PLASTILINA

Al gener, HBO va estrenar a l’Estat espanyol la sèrie nord-americana The shivering truth, realitzada a partir de la tècnica de l’stop-motion: figures modelades de tipus plastilina que es van alterant manualment fotograma a fotograma per fer la sensació de moviment real. Una tècnica que estem acostumats a veure en pel·lícules i sèries infantils –El xai Shaun, del canal Super3, per entendre’ns–, però que aquí demostra el seu potencial per al públic adult. La sèrie es va emetre originalment el 2018 als Estats Units, i s’ha convertit en una peça de culte. Les figures de plastilina permeten recrear escenes surrealistes amb una macabra barreja d’humor i horror. En el capítol pilot, per exemple, podem seguir la història d’un frustrat suïcida poc convencional. L’home no ha tingut èxit en la seva missió: primer intenta posar el cap dins d’un forn, però allà descobreix amagat un tresor de milions de dòlars. Això li permet comprar-se la corda més cara del món per penjar-se, però quan ho fa esquerda el sostre i accidentalment salva dues nenes que el veí de dalt tenia segrestades. Com a recompensa demana que li administrin la dosi més letal possible de verins per treure’s la vida, però el metges s’equivoquen i s’acaba prenent un beuratge que li proporciona una salut de ferro i converteix la seva sang en una cura contra el càncer. A partir de llavors, el govern l’esperona perquè continuï amb els seus intents de suïcidi, en favor de la humanitat. Per saber com acaba finalment aquest pobre desgraciat val la pena mirar la sèrie, una de les propostes més estranyes i sorprenents de la televisió dels últims anys, només apta per als amants de l’humor més negre i per a aquells que tinguin un estómac prou resistent. Que els personatges siguin de plastilina no fa que algunes de les escenes siguin menys pertorbadores (en realitat no són de plastilina, sinó de silicona i resina, però el resultat per a l’espectador és el mateix).

Amb set capítols d’11 minuts cada un, The shivering truth es pot considerar una antologia de microcontes surrealistes i hipnòtics, amb diverses històries independents però que tenen alguna cosa en comú: tracten temes tan universals com el sentit de l’existència, la vida i la mort. No hi ha cap mena d’estructura concreta en els capítols, però això els fa encara més interessants. El creador d’aquesta bogeria que segurament hauria encantat els pares de la psicoanàlisi és Vernon Chatman, un artista polifacètic de Nova York que entre moltes altres coses ha posat algunes veus als personatges de South Park. Quan es va estrenar la sèrie es va anunciar com “una bomba en miniatura propulsora de malsons dolorosament desenfrenats que gotegen la substància taronja de la lògica dels somnis”. No és la millor frase publicitària de la història, però és que aquesta sèrie no és convencional i no està pensada, precisament, per a qui faci cas d’eslògans.