Crítica
Beirut, pólvora i gessamí, capital de la mort
Durant dècades, el periodista Tomás Alcoverro Muntané ha fet cròniques sobre el laberint de l’Orient Mitjà, fins i tot en els moments de guerres cruentes, assassinats massius, desercions i assimilacions. Format en la premsa barcelonina de diaris i revistes culturals, el primer viatge a Beirut, el llunyà 1966, el va marcar. Des d’aleshores, ens ha explicat els ets i uts de les guerres amb les il·lògiques dinàmiques que les mouen. Corresponsal al diari La Vanguardia, recordo amb especial predilecció les cròniques sobre la guerra del Líban, que va sacsejar la capital libanesa entre el 1975 i el 1990. Allà, totes les tendències, confessions religioses, exèrcits privats i cabdills van convertir en un manicomi d’explosions les nits de la bella capital mediterrània, perla de l’Orient, Suïssa del sud i tots els tòpics que se li puguin afegir entre foc i morts.
Amb una selecció no cronològica, Alcoverro les reuneix en català en un volum antològic, que m’ha fer evocar la joventut en què tots ens decantàvem per una fracció, però sobretot la prosa que buscava en la descripció del caos les dosis de poesia. En la introducció, el cronista ens diu: “Inútil notari de la seva agonia, intento reduir a cendres la por de cada nit, lliurat al meu destí, suportant la meva sort, fins que la llum del dia arribi.” Els milicians folls, els barris convertits en camps de batalla i les absurdes rivalitats entre antics aliats han fet que la ciutat hagi definit cada muntanya de la seva orografia pels camps de tir i les armes de diferent abast. Alcoverro, que havia estat un notable descobridor de talents literaris en els articles de joventut, té moments d’inspiració, el pòsit del seu amor per la literatura: “Mai com ara, Beirut, pólvora i gessamí, Beirut, capital del món, ha estat indiscutiblement capital de la mort.” Reprodueix escenes grotesques com la d’una dama que apareix amb un majordom que li serveix el sopar amb vaixella i coberts de plata en una de les catacumbes on es refugiava dels bombardejos. Tot i que els capítols recullen moltes anècdotes, les descripcions delirants de la guerra continuen sent de la millor literatura en viu que s’ha publicat al nostre país.
Pieranunzi, visió nova i de sempre
Nascut a Roma el 1949, el pianista i compositor Enrico Pieranunzi ha signat discos amb algunes de les mans més privilegiades del jazz de la segona meitat del segle, com els mítics Chet Baker i Art Farmer, però també amb els no menys destacats Irio De Paula, Lee Konitz, Marc Johnson, Joey Baron, Paul Motian i Charlie Haden i un llarg etcètera en què cal no oblidar la col·laboració amb el rellevant compositor de música per a pel·lícules Ennio Morricone. Amb una àmplia discografia al darrere, rebem amb entusiasme el seu nou disc, New Visions. Acompanyat de Thomas Fonnesbaek al contrabaix i d’Ulysses Owens Jr. a la bateria, el nou disc reparteix dotze peces, d’autoria del trio de músics, al llarg de gairebé una hora de durada. Pieranunzi ofereix un jazz de bona graduació sense invents, però amb la improvisació marcada pel seu piano celestial. L’enregistrament va començar l’estiu del 2018, quan Pieranunzi va tocar amb Ulysses Owens Jr. per primer cop, en dues memorables sessions del prestigiós Festival de Jazz de Copenhaguen. Pieranunzi ha estat un habitual a Copenhaguen durant més de trenta anys, on també ha traçat complicitats amb talents nòrdics com Mads Vinding, Alex Riel i Jesper Lundgaard. New Visions és un disc que fa companyia i estableix intimitat des de la primera audició.
