Tres dotzenes de fogueres llibertàries
Les actrius de The Feliuettes mantenen el to desenfrenadament còmic i la capacitat d’afinació dels seus dos anteriors espectacles (‘The Feliuettes’ i ‘Cobi, Curro, Naranjito’), però ara inclouen una mirada mordaç als discursos heteropatriarcals. Que tremolin les bases del masclisme, a les quals es volen integrar per rebentar-les des de dins!
Fa només dos anys, en la gala dels Premis de la Crítica que concedien les distincions del 2017, les noies de The Feliuettes denunciaven, amb tota la sorna que les caracteritza, que gairebé ningú havia vist el seu darrer espectacle Cobi, Curro, Naranjito a la Sala Muntaner. Ara, el seu espectacle, cosit amb cançons i textos de fauna molt diversa, està en boca de molta gent. Akelarre és una obra entretinguda, còmica, ben cantada, com sempre, tot i que ara mosseguen la realitat amb lucidesa.
Akelarre és una peça de maduresa. Manté la frescor de les cançons i el desvergonyiment habitual (un punt cafre), però la diana és molt més concreta. El pes de la trama ha caigut per donar més força a la idea que es vol reivindicar. Les tres actrius (sembla que hagin fet un càsting per trobar els tres perfils físics més antagònics) utilitzen l’humor amb cinisme: si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi i ves minant el seu discurs des de dins. Com qui no vol la cosa, amb aquell humor tan genuí de riure’s d’un mateix perquè la resta del món quedi en evidència.
La presència del pianista Gerard Sesé guanya molt pes en l’escena, perquè és l’antagònic de les noies i tant pot voler empatitzar-hi (voldria conèixer els dolors de la menstruació) com correspondre al típic paper de mascle alfa, amo de tots els privilegis. La comèdia musical, amb algun toc ben agre que pot incomodar els espectadors, mossega en camps verges com la masturbació femenina, la fal·làcia de la pornografia o la conversa de les velles beates.
L’humor és un element indispensable per a la reivindicació. També en el camp del gènere. Un bon exemple és Dancing with frogs (amb un penis que oscil·la com un botafumeiro) o la crua comicitat d’Agnès Mateus a Rebota, rebota y en tu cara explota. The Feliuettes tracten la violència de gènere i les mortes per les seves parelles amb la ingenuïtat d’una Caputxeta Vermella. Un monòleg que suposa un rècord de profunditat en la trajectòria de The Feliuettes. Akelarre és una operació imprescindible per despertar consciències. Probablement, que els temes els hagin encarregat a un estol d’autors i autores fa que la mirada sigui molt més transversal: “El feminisme serà una cosa de tots o no serà!”
JORDI BORDES
jbordes@elpuntavui.cat