Perich, el ninotaire enyorat

Ara fa vint-i-cinc anys va morir Jaume Perich (Barcelona, 1941- Mataró, 1995) un humorista gràfic que sempre trobarem a faltar, perquè no només va ser un analista del seu temps, sinó que va tenir una mirada de futur. Si la va encertar en tots els temes del període dels darrers anys del franquisme i la Transició, també l’hauria clavat en l’etapa del procés. Que com ho sé? No cal ser endeví. Molts dels seus acudits són plenament vigents ara, la qual cosa que vol dir, també, que Perich anava a l’essència de les coses i que el país no ha avançat prou. Aprofitant l’efemèride, el 2020 ha estat proclamat l’Any Perich, amb la recuperació del Premi d’Humor Gat Perich, que per raons econòmiques es va deixar de convocar. També hi haurà novetats editorials com la que ja està al carrer: Un abric verd penicil·lina (Angle Editorial), amb material inèdit, i una reedició d’un llibre publicat ara fa també un quart de segle: Els Gats d’en Perich,(Trilita), amb pròleg d’Antonio Martín. El llibre recull un bon grapat de vinyetes en què apareix l’animal més estimat d’en Perich. La sortida està prevista per a mitjans de març. Hi haurà també una exposició: el Born Centre Cultural acollirà del 5 de març al 16 d’agost del 2020 la mostra Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat, en què es recolliran obres des dels seus més tendres inicis fins als darrers treballs. Aquestes iniciatives haurien de tenir continuïtat, per exemple una nova edició d’Autopista, el llibre amb una famosa vinyeta que parodiava un anunci de televisió de prevenció d’incendis: “Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, deia al lema publicitari, al qual Perich afegia: “...señor Conde...”.