Perich, el ninotaire enyorat

Ara fa vint-i-cinc anys va morir Jaume Perich (Bar­ce­lona, 1941- Mataró, 1995) un humo­rista gràfic que sem­pre tro­ba­rem a fal­tar, perquè no només va ser un ana­lista del seu temps, sinó que va tenir una mirada de futur. Si la va encer­tar en tots els temes del període dels dar­rers anys del fran­quisme i la Tran­sició, també l’hau­ria cla­vat en l’etapa del procés. Que com ho sé? No cal ser endeví. Molts dels seus acu­dits són ple­na­ment vigents ara, la qual cosa que vol dir, també, que Perich anava a l’essència de les coses i que el país no ha avançat prou. Apro­fi­tant l’efemèride, el 2020 ha estat pro­cla­mat l’Any Perich, amb la recu­pe­ració del Premi d’Humor Gat Perich, que per raons econòmiques es va dei­xar de con­vo­car. També hi haurà nove­tats edi­to­ri­als com la que ja està al car­rer: Un abric verd peni­cil·lina (Angle Edi­to­rial), amb mate­rial inèdit, i una ree­dició d’un lli­bre publi­cat ara fa també un quart de segle: Els Gats d’en Perich,(Tri­lita), amb pròleg d’Anto­nio Martín. El lli­bre recull un bon gra­pat de vinye­tes en què apa­reix l’ani­mal més esti­mat d’en Perich. La sor­tida està pre­vista per a mit­jans de març. Hi haurà també una expo­sició: el Born Cen­tre Cul­tu­ral aco­llirà del 5 de març al 16 d’agost del 2020 la mos­tra Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat, en què es reco­lli­ran obres des dels seus més ten­dres ini­cis fins als dar­rers tre­balls. Aques­tes ini­ci­a­ti­ves hau­rien de tenir con­tinuïtat, per exem­ple una nova edició d’Auto­pista, el lli­bre amb una famosa vinyeta que paro­di­ava un anunci de tele­visió de pre­venció d’incen­dis: “Cuando un bos­que se quema, algo suyo se quema”, deia al lema publi­ci­tari, al qual Perich afe­gia: “...señor Conde...”.