Supervivència cultural

Catalunya viu una situació “d’emergència cultural”. Així ho creuen el 98% de les empreses culturals del país, que des de fa uns mesos han decidit fer una acció insòlita fins ara: unir-se i anar tots a l’una per reclamar unes millores que s’han de sostenir sobre dues potes: més pressupost per al sector i un canvi de paradigma per part de la Generalitat, que posi fi a “la falta de consideració per la cultura”, diu Isabel Vidal, una de les portaveus d’Actua Cultura, que és el nom que ha pres aquesta plataforma que agrupa la gran majoria de les empreses culturals del país i que reclama el 2% del pressupost de la Generalitat perquè puguin sobreviure amb la dignitat amb què les arts escèniques, el sector editorial, les arts plàstiques, la música i el sector audiovisual ho fa en altres països. Només un exemple: a Catalunya, la inversió per habitant en cultura és de 30 euros a l’any. Una xifra molt allunyada dels 880 euros que reben a Dinamarca o dels 233 que rep cada italià. “Els polítics haurien de sentir vergonya d’estar posant 30 euros per persona i any; et comparis amb qui et comparis, és molt poc”, diu l’editor Joan Sala, un altre dels portaveus d’Actua Cultura, juntament amb els representants dels altres àmbits culturals: Eva Faustino (sector musical), Montserrat Bou (sector audiovisual) i Joan Anton Maragall (sector de les arts visuals). “Fa massa anys que acceptem aquest infrafinançament i no l’hauríem d’haver acceptat.”

“Ens hauríem d’haver plantat abans”, reconeix Isabel Vidal, la portaveu de les arts escèniques. Calen, diuen, més diners, però també la regulació de polítiques de planificació que activin el consum cultural i la creació de públics. En els pressupostos per a aquest 2020 que el govern de JuntsxCat i ERC han entrat al Parlament hi ha una lleugera millora, però ”insuficient”. I amb ball de xifres inclòs, ja que Actua Cultura critica que la Generalitat ha emprat un mètode de càlcul diferent al d’anys anteriors i, en realitat, el pressupost per a Cultura no és de l’1,1% dels comptes totals, com ha anunciat el govern, sinó de menys del 0,75%. Encara molt lluny, doncs, del 2% desitjat. En números globals, la Conselleria de Cultura ha anunciat que el pressupost per a Cultura és de 301,8 milions (36 milions més que en el pressupost anterior), mentre que l’aspiració d’Actua Cultura seria arribar als 840 milions. La plataforma alerta que les xifres que ha donat la conselleria estan velades pels canvis en la metodologia de càlcul: “Les xifres es poden donar de moltes maneres, però la realitat és la que és. Com que tots els que estem a Actua Cultura gestionem empreses, sabem que una mateixa xifra pot ser una gran notícia o una mala notícia, segons com l’expliquis i en referència al que l’expliquis. L’únic que demanem és que no se’ns enganyi”, assenyala Vidal. “Si hem de canviar el mètode de càlcul, doncs canviem-lo, però llavors serem Actua Cultura 4%”, rebla Joan Sala. L’enuig s’agreuja amb la comparació amb altres països: Dinamarca destina el 3,4% del pressupost a la cultura; Holanda, el 2,7%; França, el 2,5; Portugal, l’1,8%, i Andorra, l’1,3%.

Sigui com sigui aquest ball de números, amb els nous comptes a la mà, cada català rebrà ara una inversió de poc més de 38 euros a l’any per a cultura: “A algú li sembla que amb això s’arreglarà alguna cosa? Em sembla que no, igualment és una misèria”, contesta Sala.

El de Cultura és l’únic departament que no retorna a la dotació del 2010, “la qual cosa indica de manera clara i precisa la poca importància que li donen els nostres representants polítics”. És més, Sala destaca: “En aquests moments el pressupost del Departament de Cultura és del 50% del que era l’any 2008. Aquell any teníem el doble, en euros constants, del que tenim ara.”

Actua Cultura ha començat a posar el dit a la nafra de la Generalitat, però avisen que després pressionaran també el Ministeri de Cultura i els ajuntaments: “Evidentment, el Ministeri també té uns pressupostos que no són gens dignes. I pel que fa a les entitats locals, cada ajuntament és diferent. Un cas és Barcelona, que té un pressupost determinat d’un 5%, i un altre és, per exemple Olot, que hi destina un 12%, mentre que d’altres no hi posen gairebé res”, explica Isabel Vidal.

Cadascun dels cinc àmbits de la cultura pateix l’infrafinançament de manera particular, encara que, grosso modo, el problema sempre és el mateix. “Tots partim d’un mateix problema, que és que, d’una banda, no hi ha un bon finançament per a la cultura, i que arrosseguem aquesta situació des de fa molts anys. I d’altra banda, una falta de consideració per la cultura que ve traduïda per aquest baix pressupost, però també en temes legislatius, de protecció, d’impuls, de promoció, etc. S’està fent molt poc per difondre, protegir i impulsar el nostre actiu cultural, en general”, diu Vidal.

Els portaveus de la plataforma posen exemples per a cada gremi. Pel que fa als artistes plàstics, en els últims setze anys la Generalitat ha invertit 500.000 euros en la compra d’obres d’art: “La Generalitat té una obligació de protecció sobre els seus artistes. Qualsevol persona que estigui vinculada al món de l’art sap que 500.000 euros, que dividits en setze anys són poc més de 30.000 euros l’any, no són res”, indica Joan Sala. Pel que fa al sector del cinema, “des de fa uns anys els creadors no poden liderar cap pel·lícula; es poden associar amb altres produccions, però com un soci més que no pot ni imposar l’idioma, ni els actors ni res; només coproduir”. En música, “els principals festivals ja estan en mans de capital estranger”. Les arts escèniques tampoc no van millor: “Si les coses continuen així, ens trobarem que només hi haurà musicals i obres en castellà, perquè és l’única cosa que és rendible per si mateixa; si no generem més públics que vagin a veure obres en català i de qualitat, això s’enfonsa.” I sobre el sector editorial, Catalunya ha liderat des de sempre la producció editorial en castellà: “Ja no parlem del català, sinó del castellà, i cada vegada ens anem aprimant més; aviat arribarà la notícia que Madrid ens ha passat al davant en el lideratge de producció en castellà”, diu Sala. “Entristeix molt el fet que Catalunya ha estat sempre líder cultural, i ara no ho és; no per falta de talent, ni d’idees ni de ganes, és perquè el talent, malauradament, no es mou en aquests moments per oportunitats artístiques, sinó que es mou per oportunitats de feina”, lamenta Isabel Vidal. La realitat és que el creador ara “ha de marxar” de Catalunya: “perquè no hi ha oportunitats de treballar”: “El talent s’hauria de moure per oportunitats artístiques, exclusivament; és a dir, per expandir-se artísticament, i perquè hi ha llocs on se’l vol conèixer, no perquè aquí no trobi sortida. I això encara és pitjor, perquè si no has liderat mai en l’àmbit estatal o europeu, doncs anem fent; però quan has perdut aquest lideratge i t’adones que l’has perdut i encara vas a pitjor... La feina dels artistes ara està a Madrid”, sentencien. Joan Sala posa un exemple sobre la pèrdua de lideratge: “Vint anys enrere, si haguessis preguntat a qualsevol català que et digués els noms de deu artistes plàstics tothom te n’hauria sabut dir si no deu, vuit. En canvi, ho preguntes ara i la gent quan t’ha dit en [Jaume] Plensa i en Perejaume ja pateix per dir el tercer. Què ens està passant? Si fem una mirada sincera sobre el món de la cultura a Catalunya, està patint molt. Perquè en l’àmbit cultural, la població s’està empobrint.”

2%