Soc l’amo del món

Només el temps dirà si El irlandés es convertirà en un film imprescindible del cinema de gàngsters. El que no veig tan clar és que esdevingui, com d’altres, un referent iconogràfic del gènere com, posem per cas, l’extraordinària Un dels nostres (1990), del mateix Scorsese, amb el record, per exemple, d’aquell pla seqüència amb la càmera seguint Ray Liotta pel restaurant. Per no dir El padrí, emmarcada per la persistent imatge de Don Vito, Brando, Corleone assentint amb el dit aixecat al que li diuen a cau d’orella. O què es pot dir d’aquells barrets deixats a l’encreuament de camins de Mort entre les flors, dels germans Coen, la poderosa imatge del cos tatuat de dalt a baix de Viggo Mortensen al bany turc de Promeses de l’est o que quan pensis en Els intocables d’Eliot Ness et vingui immediatament al cap la magistral seqüència del tiroteig a les escales de l’Estació Central homenatjant l’Eisenstein d’El cuirassat Potemkin...

Precisament, de Brian De Palma, prolífic a submergir-se en el crim organitzat, una altra de les seves pel·lícules va marcar al seu dia, amb tota seguretat, el gènere. Ens referim a Scarface, aquí traduïda incomprensiblement amb el títol El precio del poder, ja que no hauria passat res per mantenir el títol del film del qual partia, perquè, si no ho sabíeu, es tracta d’un remake d’un clàssic del cine negre, en aquest cas dirigit per Howard Hawks el 1932. Ha costat, però el temps sí que ha posat les coses a lloc i ja són majoria els que reconeixen que el remake està a l’altura de l’obra mestra. I tornem-hi, tothom que l’hagi vista recordarà més d’una escena iconogràfica, entre d’altres el seu final antològic: amb Tony Montana (Al Pacino) foradat com un colador, prostrat a les escales sense parar de disparar a tort i a dret amb la seva metralleta a la munió d’enemics que s’introdueixen a la seva mansió. Caurà finalment amb els braços en creu a una font (d’allò més kitsch i de la qual tornarem a parlar més endavant) en el que serà un final heroic, mític, com el protagonista hauria desitjat. Perquè abans que “morir vell fregant plats en un restaurant”, què millor que la glòria d’una mort de cine. Dit i fet, Tony!

Que està pagant allò sembrat, ho sabem els espectadors si reculem als inicis d’aquest personatge tan ben esbossat i desenvolupat per Oliver Stone, aquí en funcions de guionista. Montana arriba als EUA durant l’èxode de Mariel, pel qual 100.000 cubans van emigrar a Miami. Allà forjarà el seu futur i farà seu allò del self-made man, tan estès en la cultura nord-americana. Ho farà per la via ràpida, a través d’una escalada de violència que el portarà de ser un pinxo de pa sucat amb oli a un important capo de la droga. Tan ràpid i ascendent com l’efecte de la cocaïna que ensuma. Una droga que, per cert, el mateix Stone havia consumit i que, per tant, coneixia (i descriu) de primera mà, convertint el film en un dels primers i més convincents, per brutalitat, dels efectes que pot produir el seu consum.

“The world is yours” diuen les lletres de neó situades al mig de la font on, com ja hem avançat, i seguint la lògica que tot allò que puja, baixa, serà el lloc on caurà el mite, de forma patètica, amb els braços en creu. Ser “l’amo del món” és el seu leitmotiv vital, com va repetint al llarg del relat; sigui fent-se un lloc en el negoci de la droga o quedant-se la xicota del seu capo (una captivadora femme fatale interpretada per Michelle Pfeiffer).

En realitat, aquest remake d’ànima lliure supura cruesa i hiperviolència –criticada per molts–, res a veure amb el clàssic de Hawks. L’època és una altra, s’ha de dir, i Stone - De Palma es permeten exhibir un barroquisme del seu Tony Montana a un nivell que està a la línia entre l’hipnotisme i la paròdia. És cert que aconsegueixen que aquest mafiós barroer i carrincló ens caigui millor que l’infantil poca-solta que va encarnar Muni a la versió de Hawks. Però és que Al Pacino s’ho va treballar molt. En estat de gràcia en aquella època (havia encadenat El padrí, Tarde de perros, Serpico i A la cacera), aquí va poder deixar anar tots els seus excessos, que no són pocs. Un actor que a El irlandés també treu a lluir el seu punt d’histrionisme encarnant el líder sindical Jimmy Joffa.

Personalment, Al Pacino sempre serà per a mi Tony Montana, amb el permís de Charlie, Carlito, Brigante (Atrapat pel passat, també sorgida del duet amb De Palma), si fa o no fa, una mena de futur alternatiu a Montana. Etern.