Buit per dins, ple per fora
Ponten Pie celebra el seu desè aniversari superant el miler d’actuacions dels seus tres únics espectacles i alternant els nous projectes íntims amb les accions pensades per a grans esdeveniments
‘LOO’
‘ÂRTICA’
El número deu, que és la xifra que ha bufat fa pocs dies la companyia Ponten Pie connecta amb la intenció dels artistes: que tothom sigui tractat individualment (l’u) i que se senti enmig d’un espai aparentment buit (el zero). La companyia ha estrenat només tres espectacles, i els dos últims continuen en repertori. Plenament actius, demostren una capacitat de rendibilitzar les seves produccions com les de T de Teatre dels inicis, la Cubana i el Tricicle (que aquestes setmanes tanca la seva activitat artística dalt dels escenaris al Coliseum).
Ponten Pie està dins i fora alhora, perquè treballa molt més a fora de Catalunya que no pas a dins. Tot i això, segueix sent el seu centre de referència, sobretot des que van comprar una nau industrial de 700 m² a la Garriga (Vallès Oriental), que comparteixen amb els escenògrafs Adrià Pinar i Víctor Peralta. Però, tot i aquest creixement, mantenen la seva voluntat del treball artesà. Només cal veure com fa uns dies construïen la caseta d’Ârtica dalt de l’escenari del Teatre Sagarra, a Santa Coloma de Gramenet. L’estructura cal anivellar-la al màxim per anar muntant els mòduls de les parets. Tot està enumerat, però, comenta Ots, sap com entra cada element perquè no s’ha cansat de muntar-lo i emmagatzemar-lo: “Som una mica Juan Palomo [yo me lo guiso y so me lo como]”, diu irònicament satisfet el director.
Ponten Pie sempre ha procurat evitar l’abús de paraules per facilitar les seves gires. I ho han aconseguit, com ho avalen les xifres: van fer més de 500 bolos del seu primer muntatge, Copacabana. El van liquidar el 2017, arran d’una discussió entre els membres del grup. Ots reconeix que hauria tingut vida si s’hagués torbat un substitut, però va decidir aturar-lo perquè entenia que aquell era un projecte molt personal i que no es podia aixecar amb substitucions. Ârtica no és una excepció. Estrenat el 2013, ja acumula més de 300 funcions. Segueix apassionant, tot i que, admet el director, és el muntatge que més costa de moure per la seva complexitat tècnica i el seu aforament (vint persones per sessió): es construeix una veritable caseta dins de l’escenari (o en un espai recollit). Del seu darrer muntatge, Loo, coproduït amb el festival El més Petit de Tots, ja n’han fet més de 400 actuacions. I s’estan consolidant en el mercat asiàtic (amb una forta entrada a la Xina), juntament altres formacions catalanes, com poden ser els Brodas Bros i els Farrés brothers (Tripula), per exemple.
El mercat de la Xina els ha recomanat construir escenografies clòniques. Si inicialment els va provocar desconfiança que se’ls apropiessin la idea, ara han entès que els programadors asiàtics necessiten i celebren la càrrega dramàtica i emocional que impregnen els actors als personatges. Tot i que a Àsia tingui una forta càrrega de representació folklòrica i que l’hagin sabut exportar comercialment, ells mateixos perceben que són exhibicions amb una prima capa dramatúrgica. De l’escenografia de Loo hi ha rèpliques del decorat a Hong Kong i a Xangai, de moment.
Hi ha casualitats que marquen la carrera d’un festival. Fira Tàrrega, llavors dirigida per Jordi Corominas, va iniciar una discreta labor de coproducció amb els grups de Suport a la Creació. El director s’exclamava que faltaven propostes per a espais no convencionals, dotar de dramatúrgia el que sovint eren accions festives de confeti i watts de potència. En aquella primera aventura, va sorprendre Copacabana, una mena de restaurant en crisi, d’antics artistes de circ caiguts en desgràcia que, de sobte, rebien una notable quantitat de comensals inesperats. Els distreien mentre improvisaven un plat de pasta. Van coincidir amb un altre espectacle gastronòmic, el Devoris Causa, dels Escarlata Circus. Similar a un àpat més aviat antropofàgic, com el Titus Andrónicus de La Fura dels Baus. Molt més tard, el 2017, un plat de pasta va tornar a escena: els macarrons amb vi negre de la Biblioteca de Catalunya a L’hostalera, dirigida per Pau Carrió. Ponten Pie ha celebrat deu anys, com La Calòrica (tan justament celebrats).
La companyia de Santa Coloma tenia clar que volia trencar amb la quarta paret. És una reacció lògica als anys de treball al Cirque du Soleil. Introduir l’espectador al mateix espai escènic era molt atractiu: “Descol·locava el públic: els obligàvem a provar una relació nova: la d’un espectador que viu una escena de realitat (encara que fos absurda).” A Ârtica, “la recepció és un a un”: se’l rep, se’ls dona un abric de pell i se’ls introdueix a la casa (amb un fred molt fort). És un mecanisme que ha d’anar lent. Se’ls condueix a una història quasi màgica en què es remet “a donar veu a aquelles persones que, fins llavors, no han tingut dret a ser recordades”. Hi plana la idea de mort, com a Copacabana en què s’intueix un suïcidi com a causa de declivi d’aquell circ. Els espectadors, quan surten d’Ârtica, perceben que els ha passat alguna cosa molt endins: no es diu ni una paraula, però es viu intensament i “molts, ploren”. Hi ha moments màgics irrepetibles, com una funció en què el noranta per cent va sortir plorant, o una del festival de Salzburg, on una persona es va emocionar tant que, l’endemà, hi va portar la família. Ots admet que hi ha alguna cosa especial cada cop que la gent entra a Ârtica: “Tot i ser una escenografia sento que entren a casa meva.” Fins i tot a Loo també s’insinua la mort.
La companyia volia fer un teatre molt poc convencional: que, per exemple, es pogués il·luminar amb llums de casa (com passa a Copacabana i també a Ârtica). La concepció va variar a Loo (però no es descarta que es retorni al format original en els propers treballs). Com no podria ser d’una altra manera, la companyia no deixa de pensar en projectes. Necessita cuinar-los a foc molt lent. Ara mateix hi ha idees tant per a espectacles per a adults com per a familiars. Aparentment, es tornarà a prescindir de la tècnica teatral: ”tornarà la llum quotidiana”, aventura Ots.”
Ponten Pie no s’atura quan el director rep encàrrecs d’esdeveniments perquè se’ls integra en l’equip, “estan vinculats fent diferents tasques”. Evidentment, el gran format (la dualitat que també reprodueix La Fura dels Baus i Comediants) impedeix que tothom sigui rebut com a la casa d’Ârtica, però “s’ensuma que l’estètica i les decisions es prenen conjuntament”: si no de manera assembleària, sí que es busquen consensos intentant sempre que hi hagi la màxima llibertat. Les accions multitudinàries es prodiguen internacionalment, però Ots també es va encarregar de l’espectacle d’inauguració de Manresa Capital de la Cultura Catalana el 2017.
La proposta minimalista de la companyia de Santa Coloma de Gramenet (van estar molts anys com a residents al Teatre Sagarra) ha voltat molt més pel món i s’està consolidant en mercats com el de la Xina. Les seves gires d’actuacions a Catalunya són un privilegi: l’agenda catalana està més aviat buida, mentre que s’omple i es multiplica la internacional.
JORDI BORDES
jbordes@elpuntavui.cat
Una arrencada inesperada
Sergi Ots va entrar al món professional per casualitat. Quan tenia 16 anys, va anar amb la família a veure Saltimbanco, del Cirque du Soleil. D’entre el miler llarg d’espectadors de la funció, el clown el va triar i el va fer pujar a l’escenari per compartir un gag. Va actuar amb tanta naturalitat, que el director artístic de l’espectacle Alegria, que casualment estava veient el xou, va quedar impactat. De seguida, va demanar als pares si el podien convocar per a propers espectacles, com a clown. Uns anys més tard, va entrar a formar part de la troupe de la companyia de circ contemporani. D’entrada, li van demanar que sempre que fes algun viatge, els avisés. Perquè el Soleil té una agenda de possibles suplents d’artistes. Ell els enviava el comunicat voluntariosament. Va treballar en espectacles en gira i un dia va contactar amb els responsables de càsting, que van revisar el seu expedient. Efectivament, estaven marcats tots els viatges del jove Sergi Ots per veure si calia fer alguna suplència d’urgència en algun espectacle en gira.
Avui, Ots s’ha allunyat dels productes del Cirque du Soleil. Considera que la clau d’aquest allunyament és que la multinacional del circ contemporani s’ha acabat convertint només en xou i ha abandonat l’ànima. És la conseqüència d’haver deixat de tenir directors i dramaturgs europeus. Ots està convençut que hi ha algun gen cultural en la societat europea que viu l’art des de l’emoció, i no tant des de l’espectacularitat. Amb aquest matís, aquest desig d’expressar sense paraules i de situar l’espectador fora del seu lloc de confort, ha bastit la seva carrera, i per bé que de vegades també pot organitzar gales multitudinàries, sempre busca l’instant de proximitat. Ara, coincidint amb el desè aniversari, han replantejat la relació entre Ots i Ponten Pie perquè no els generi incoherència: la companyia signarà les produccions íntimes de petit format, i Ots podrà desenvolupar la seva carrera com a director d’esdeveniments. Després de la gala del Mundial de Patinatge el 2015, ara prepara un projecte europeu amb membres de l’escola de circ belga.
