Història
L’arribada d’Espanya
¡Ha llegado España! El títol del darrer treball de Martí Martín (Sabadell, 1965) és volgudament cridaner. I, de fet, algunes de les tesis que s’hi exposen també ho són, per bé que allò que primer cal destacar és que el llibre no només representa la culminació d’una sòlida recerca de l’autor sobre el franquisme, sinó també un esforç per incorporar les principals aportacions historiogràfiques, especialment rellevants en els darrers vint-i-cinc anys. El llibre abasta el període que va des del 1938, quan les tropes franquistes van entrar a Lleida i el règim va derogar l’Estatut, fins al 1977, quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. Tot i això, el focus principal se situa en un primer període, fins al 1957, amb la “inacabable postguerra”. El tema central, tal com l’autor subratlla en les primeres línies, és “la política que practicà al Principat el règim que el dominà”; tot plegat, a partir del seguiment del personal polític que va exercir el poder a Catalunya i els catalans que el van exercir en altres zones de l’Estat. Al llarg del text, el professor Martín desmenteix alguns tòpics que encara planen sobre la visió del període franquista, val a dir molt més en cercles pocs acadèmics que no pas entre els historiadors, com ara els suposats intents desindustrialitzadors del règim o la consideració de la immigració com un fenomen teledirigit amb el propòsit de diluir la identitat catalana. A banda d’això, la conclusió que planteja el professor Martí Marín en el capítol segon és provocadora. L’autor no nega que existís una política específica en allò que fa referència a la repressió de la llengua i la cultura catalana, però defensa que la dictadura va implementar un “pla de dominació homogeni i uns instruments pràcticament idèntics” arreu de l’Estat. Fos o no fos un pla específic o preconcebut, la realitat és que el franquisme va comportar, en el cas de Catalunya, la seva desaparició del mapa institucional i la “proscripció de qualsevol iniciativa política regionalista”. Allò que queda clar, després de llegir el llibre de Martí Marín, és que el 1938 no va arribar Espanya, sinó una determinada concepció d’aquesta, autoritària i uniformitzadora.
