Crítica
visió editorial sense pietat
En un acte d’autèntica màgia literària, Enric Bou ha aconseguit convertir la correspondència privada de l’editor Jaime Salinas en el segon volum de les seves memòries. El que podria haver estat un senzill recull de cartes, majoritàriament dirigides al seu amant, l’escriptor islandès Gudbergur Bergsson, ha esdevingut a Cuando editar era una fiesta un exercici autobiogràfic que exposa sense censures un període que va des de la seva arribada a Seix Barral el 1955 fins als trenta anys posteriors de salts per diversos segells fonamentals com Alianza, Alfaguara i Aguilar.
En les confidències a Bergsson, Salinas fa una radiografia d’un món editorial que intentava superar l’estretor i les censures franquistes, però també una aproximació als anys de la gauche divine, que en molts casos queda com la descripció d’una classe social despistada i superficial, filla del franquisme, però d’esquerres. Jaime li explica sense contemplacions –valorant i jutjant– elements nuclears d’uns anys d’incertesa. Qüestiona els comportaments de figures com Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, els germans Goytisolo i Jaime Gil de Biedma, en salva de la crema pocs –Jorge Herralde, Esther Tusquets i Mario Vargas Llosa, entre d’altres– i arriba a la crueltat amb Pere Gimferrer, a qui qualifica de “voluminoso y eunucoide, pequeño mostruo de las letras”.
Nascut a Algèria el 1925 i acompanyant el seu pare, l’eminent poeta exiliat Pedro Salinas, pels destins de l’exili, Jaime Salinas mantenia una visió autènticament cosmopolita, que xocava frontalment amb la d’una generació que intentava crear tribunes editorials, premis i mitjans sota la mirada limitadora de la dictadura i l’economia. En no ser un volum que l’autor hagués planificat –com va passar amb les memòries de joventut, Travesías– tenim un testimoni que no és amable ni diplomàtic. Amb les fílies i fòbies corresponents, Cuando editar era una fiesta és un llibre miraculós per penetrar en un microcosmos com si l’estiguéssim observant des d’una espiera.
Feia molts anys que Enric Bou traginava aquesta correspondència després d’haver compartit a Nova Anglaterra alguns dels espais on van desembocar els Salinas. Llibre valent per la seva part i d’una sinceritat abassegadora.
les veus dEl rei de les mescles
El que no sigui capaç de mesclar el productor i pianista nord-americà Robert Glasper és que no és música. Carregat de premis i inquiet de mena, és un rei dels reialmes intermedis entre el funk, el jazz, el R&B i el hip-hop. Actua de batedora fins a aconseguir que la poesia suri nítida i en primer pla als concerts. Una demostració va ser la participació en el biopic Miles Ahead, en què va dur el trompetista allà on li hauria agradat arribar quan experimentava amb sons escapats de les cotilles del jazz. Amb el nou treball, Fuck yo feelings, Glasper toca de nou el cim amb dinou talls carregats d’energia, que satisfaran, fins i tot, els que odien el hip-hop.
Amb un equip que inclou una secció rítmica formada per Chris Dave a la bateria, Derrick Hodge al baix i el discjòquei Jahi Sundance, les col·laboracions en els diferents temes tenen la llegenda Herbie Hancock en dues cançons i, entre d’altres Terrace Martin i James Poyser. El resultat és una hipnosi en les fronteres de l’experimentació i que, alhora, ofereix un so pròxim. No és fàcil, però la fórmula em satisfà pels riscos i la qualitat del so. On som? La veu de Yebba al tema que dona títol a l’àlbum és un dels grans regals d’aquest disc superb. Una rere altra, la borratxera de cançons ens transporta a l’infern per camins amb veus angelicals. L’ordre s’ha trencat, Glasper el repara.
