Miralls veïns, o no, Aquí i avui

Justícia vol ser un retrat sobre la iden­ti­tat cata­lana. En rea­li­tat, és sobre un tipus d’iden­ti­tat cata­lana, la que, això sí, ha reme­nat les cire­res l’últim segle. Un tipus de famílies que, en aquest tom­bant de segle, con­ti­nuen sent pri­vi­le­gi­a­des però que patei­xen la crisi de l’empresa fami­liar: la ter­cera gene­ració ten­deix a per­dre. Gui­llem Clua debuta a la Sala Gran amb una peça que com­pleix a bas­ta­ment amb els objec­tius d’espec­ta­cu­la­ri­tat i intriga que demana el públic d’aquest espai. Justícia pretén situar en un mateix ins­tant (amb una fus­te­ria tea­tral pre­ci­osa) plans dife­rents per situ­ació (íntima/social) i que pot variar de gene­ració. Ho fa amb un equip d’actors com­pacte (al cap­da­vant Josep Maria Pou, però també Anna Sahun, Vicky Peña, Pere Ponce, Manuel Bar­celó, Anna Yco­bal­zeta, Ale­jan­dro Bor­da­nove, Roger Coma i Katrin Vankova) que van a totes. La direcció de Josep Maria Mes­tres és eficaç, sense flo­ri­tu­res. L’espai aporta el pes del lle­gat fami­liar i ense­nya els moments de crisi política, social, fami­liar i els de màxim esplen­dor (de fet, quan el jutge Samuel Gallart s’aco­mi­ada de la política amb una missa i un sopar íntim).

Clua és generós en parau­les i situ­a­ci­ons. Car­rega les esce­nes d’intriga per man­te­nir l’atenció de l’espec­ta­dor (durant les 2 hores i 40 minuts de la funció, i cal sumar-hi l’entre­acte). Pot­ser resol massa ràpida­ment cada nova incògnita, i només el recull lite­rari “del moment precís” va res­so­nant com a forma de nar­rar (els matei­xos actors, fora del qua­dre que emmarca la casa, esde­ve­nen nar­ra­dors d’aquest conte de decadència con­tem­porània). Clua revela com un jutge es deixa cor­rom­pre. No per ambició, sinó per por de per­dre tot allò que ha acon­se­guit. El seu pare va trair la política i va ser capaç de casar-se amb la família de dre­tes que va assas­si­nar els seus ide­als repu­bli­cans. I sem­pre més va tras­pas­sar aque­lla amar­gor al fill i a la dona. Samuel Gallart com­prova les con­seqüències de tenir un secret en l’època fran­quista: quan arriba la democràcia, hi ha alguns com­por­ta­ments íntims que no estan ben tole­rats per la soci­e­tat actual. Com si el poder del vot desem­mas­carés secrets dels quals es vol­dria des­dir. Clua, com a Mar­burg, juga amb molts plans, i així va far­cint la trama prin­ci­pal de la nis­saga fami­liar per intro­duir pica­des d’ullet a la rei­vin­di­cació del col·lec­tiu gai de la Ram­bla durant la Tran­sició. Com a Àngels a Amèrica l’ombra de la sida fa forat en la inti­mi­tat i es con­ver­teix en una marca de por i ver­go­nya. El virus de Mar­burg té ara una forma ben cone­guda per la soci­e­tat artística (com queda palès amb molta fil­mo­gra­fia, lli­bres i obres de tea­tre, entre les quals també es pot des­ta­car Rent) dels noranta.A la tragèdia del jutge, la de veure que el seu pecat ha estat el de no accep­tar els seus impul­sos i ama­gar-los durant tota una vida, se li sumen els petits dra­mes més quo­ti­di­ans dels fills i la dona, incapaços de ser feliços amb tot els pri­vi­le­gis a l’abast. Són uns fills, que repro­du­ei­xen l’ego­cen­trisme fami­liar. Una casa tan gran que, en rea­li­tat, és un desert de bui­dor. En aquest sen­tit, aquesta Justícia es queda en el marc men­tal de les 300 famílies que sen­ten­ci­ava Millet, quan argu­men­tava la seva manera de gover­nar impu­ne­ment la tre­so­re­ria del Palau de la Música. Hi apa­reix el cas Banca Cata­lana, però només com una esquit­xada, com per estal­viar-se que ningú cri­ti­qui no haver-lo citat. En rea­li­tat, aquest qua­dre de poder dis­tan­cia l’espec­ta­dor, no l’obliga a fer cap exa­men de consciència, a iden­ti­fi­car-se amb la pobresa d’espe­rit dels per­so­nat­ges. Sim­ple­ment, veu com s’embo­lica i esclata un con­flicte que li és extern. De fet, que tot rebenti (com un gra de pus) és com una redempció de la resta de la soci­e­tat, però, sense l’emoció de sen­tir-se incri­mi­nats. Per als que vam que­dar atra­pats a Mar­burg, o ens va emo­ci­o­nar Smi­ley, valo­rem Justícia com un espec­ta­cu­lar monu­ment, però cap gir ens ha bate­gat endins. Llàstima.

Jordi Casa­no­vas prova de res­pon­dre a Gazo­line alguns dels inter­ro­gants que es van obrir arran de la cam­pa­nya d’alda­rulls pels subur­bis de París, el 2005. És interes­sant repren­dre-ho ara, perquè quinze anys més tard, les millo­res que s’han fet en aquells bar­ris són pràcti­ca­ment estètiques. Res no des­carta que un altre dia esclati un nou alda­rull d’incon­for­misme. Com ho són les pro­tes­tes dels armi­lles gro­gues d’aquests últims mesos, per exem­ple. De fet, la peça arriba al TNC quan fa pocs mesos que uns joves (majo­ritària­ment) cre­ma­ven con­te­ni­dors als vol­tants de la plaça Urqui­na­ona arran de la sentència del procés. I, pos­si­ble­ment, per expres­sar mol­tes altres situ­a­ci­ons que han aca­bat con­fluint en l’1-O, o no, però que coin­ci­dei­xen amb la neces­si­tat de fer-se escol­tar dels joves fran­ce­sos de pares migrants d’altres països. La ràbia crema fàcil com la ben­zina. Aquests cinc per­so­nat­ges ama­guen les seves peti­te­ses amb ingènues men­ti­des, tot somi­ant que sur­ten d’un barri que els mar­gina. Cre­mar un cotxe o un con­te­ni­dor és una eina per, com a mínim, sen­tir-se escol­tat. L’obra és una rei­vin­di­cació perquè dalt dels esce­na­ris hi hagi la diver­si­tat que es veu als metros.

Jordi Casa­no­vas és un dra­ma­turg incan­sa­ble. Ha anat aban­do­nant el seu tea­tre d’un cert rea­lisme màgic, amb què també abor­dava com­por­ta­ments de la soci­e­tat occi­den­tal, com a Andorra i en la tri­lo­gia Hard­core Vide­o­gra­mes, inte­grada per Wol­fens­tein (que poste­ri­or­ment rees­criu­ria sota el títol Un home amb ulle­res de pasta), Tetris i City/Sim­city. Més tard, va fer una anàlisi entre còmica i cruel de la iden­ti­tat cata­lana amb una nova tri­lo­gia (Una història cata­lana, Pàtria i Vila­franca). Des fa un temps, aborda un cert tea­tre docu­men­tal, amb tex­tos extrets de decla­ra­ci­ons (Ruz-Bárce­nas) i d’inves­ti­ga­ci­ons poli­ci­als (Port Art­hur), o bé mirant d’expli­car les raons del con­flicte, com en el cas de Valen­ci­ana i, ara, Gazo­line.

El mun­tatge per­se­gueix un repte, el de visu­a­lit­zar actors raci­a­lit­zats. De moment, ho són per pre­sen­tar per­so­nat­ges estig­ma­tit­zats (de suburbi, poc inte­grats a la soci­e­tat benes­tant). Ben dife­rent és el con­flicte juve­nil de Sopar amb bata­lla (Ver­sus, 2010, del qual pre­para una repo­sició que es podrà veure pròxima­ment), allu­nyada del tri­an­gle amorós que es desen­vo­lupa durant els alda­rulls del 2005 als subur­bis de París.

Per aca­bar, una peça ben petita i ben llu­nyana. Apa­rent­ment, seria la que pro­jec­ta­ria una mirada al mirall més llunyà. Tan­ma­teix, és ben bé el con­trari. Que­ralt Riera, que demos­tra una nota­ble capa­ci­tat d’escrip­tura, ima­gina una Medea d’avui, de manera simi­lar a la Kas­san­dra de Ser­gio Blanco. L’autora i direc­tora situa el mític per­so­natge en dos moments vitals (la infància i la vellesa) i con­vida a viat­jar els espec­ta­dors cap al moment precís que sen­ten­cia el per­so­natge mític. Riera s’ima­gina una Medea infan­til juga­nera, des­pre­o­cu­pada, que per­cep la sole­dat perquè el pare sem­pre arriba tard i la mare és absent. En la vellesa com­prova que l’oblit de les infer­me­res la dei­xen al porxo, fins i tot els dies plu­jo­sos, fins que agafa una calipàndria monu­men­tal. Aquesta sole­dat del per­so­natge, incomprès, huma­nitza aquest mite de la mare que és capaç de matar els seus fills, pot­ser per des­pit a la pare­lla. Que­ralt Riera rei­vin­dica la tragèdia com un exer­cici neces­sari de catarsi social en aquesta comu­ni­tat, massa con­for­mats amb dra­mes suaus. Però ho escriu des de la sen­si­bi­li­tat aspra d’avui. No neces­sita grans esga­rips ni una inter­pre­tació forçada. Pre­fe­reix el matís, la mirada per­duda, la veri­tat inter­pre­ta­tiva. Amb només 40 anys, és capaç de fer un retrat fosc de l’uni­vers de les residències. Pot­ser com aquell tre­ball d’Alba Vall­daura, Iaia, memòria històrica. Que­ralt Riera ini­cia aquest any amb més peces que ras­quen en la pro­fun­di­tat de l’ànima. Aquesta set­mana ha estre­nat Amor mor, a l’Esce­nari Joan Brossa i encara pre­para noves estre­nes, a l’Atrium (al mes d’abril) i dins del Grec. Riera dibuixa per­so­nat­ges fràgils i els dona una cali­desa, molt ben inter­pre­ta­des a L’Amor, (no és per mi, va dir Medea) per part de Patrícia Men­doza i Rosa Cada­falch.