El referent del disseny internacional

Centre d’operacions

La directora del museu, Pilar Vélez, hi treballa des del 2012, dos anys abans d’obrir al públic. “Poder inaugurar un projecte com aquest, molt complex, controvertit al seu moment, no va ser gens senzill. Unir en un quatre museus: el de la ceràmica, el de les arts decoratives, el del tèxtil i la indumentària i el de les arts gràfiques... Portar aquí més de 70.000 peces no es va fer de seguida.” Reflexiona sobre el paper del Museu del Disseny. És un centre patrimonial, de col·leccions. No és un centre cultural d’exposicions –tot i que també–. Els museus, de fet, tenen diverses facetes. “El Museu del Disseny és un hub, una mena de centre d’operacions o nexe, amb tot el món del disseny, amb molts sectors. Disseny gràfic, de producte, de moda... Fa de hub també amb els nens de les escoles, els joves de secundària i els universitaris. Per a l’ensenyament, especialment el superior, és una eina molt útil.”

El museu és un organisme viu. Dos jubilats barcelonins s’acosten al taulell d’informació. Volen fer una visita. Joves i grans, d’aquí i d’allà, pugen i baixen les escales. A la cafeteria, l’escenari canvia, però els actors són semblants. Alguns xerren, d’altres estan remenant els seus portàtils. Al museu li interessen tots els públics, és clar, però molt especialment, el de proximitat. En aquest sentit tenen una carta al seu favor: acullen la biblioteca el Clot – Josep Benet, molt freqüentada. Un milió de visitants, dèiem al començament. “Aquestes xifres ens semblen bé. Ara bé, no ens quedem aquí. Ens agradaria tenir-ne més? Sí. Fem mans i mànigues per aconseguir-ho? Sí. Forma part de la nostra responsabilitat. Tenim l’obligació, per dir-ho així, de vetllar per un patrimoni, de conservar-lo, per descomptat, i d’estudiar-lo… però també de difondre’l.” I a aquesta difusió, expliquen al museu, orienten programes, activitats, consultes, màsters en què col·laboren, publicacions, exposicions... Al començament, la meitat dels visitants eren estrangers. Al cap dels anys, el tant per cent ha baixat. Guanyen els autòctons. Els diferents fluxos de persones, com les escales mecàniques, van i venen. D’aquí i d’allà, potser, arriben atrets perquè el Museu del Disseny és força únic en la seva espècie. No hi ha gaires edificis al món fets expressament amb aquesta finalitat. És habitual que ocupin, com en el cas barceloní –abans– edificis històrics.

El Museu del Disseny és una mena de pal de paller. Juntament amb el Barcelona Centre de Disseny (BCD), el Foment de les Arts Decoratives (FAD) i Biblioteques de Barcelona, formen el Dhub, el Disseny Hub Barcelona. El museu, més que història, gairebé té prehistòria. Es remunta a l’època en què Oriol Bohigas va ser regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona (1991-1994). Va començar a pensar com i de quina manera es podia posar de relleu la relació, tan estreta, entre Barcelona i el disseny. I fins al dia d’avui. L’edifici, arquitectònicament parlant, no té res pendent. Bé, sí, un detall importantíssim, i absent inexplicablement. Diu Vélez: “Aquest any tindrem la botiga. Acumulem endarreriment, per raons diverses. Ara tenim un taulell amb quatre coses. Els visitants ens la reclamen i…”

Barcelona, epicentre

“Les nostres col·leccions són un referent internacional. Ho dic així, i de vegades em miren com dient «Que pretensiosa…» No hi ha cap altre centre –Barcelona, Catalunya, Espanya–, enlloc, que tingui col·leccions de disseny com aquestes. I, a més, volem ser un referent internacional. Estiguis a Singapur, Oslo o Nova York, és igual, quan vulguis saber què ha passat o què està passant a Barcelona en aquestes qüestions, ens has de mirar a nosaltres. I hem d’oferir el servei, ja sigui en línia o presencialment. Hem d’explicar, a fora, que hi ha això que se’n diu «marca Barcelona», que pot agradar més o menys... I que, en tot cas, el lligam entre Barcelona i el disseny és real.”

Estimats 80

El disseny, implícit o explícit, ha existit sempre, perquè tot allò que és obra de la persona humana té un disseny. Hi ha un moment, però, que en prenem consciència de manera gairebé col·lectiva. Raquel Pelta, investigadora, historiadora del disseny, professora universitària, és la comissària de l’exposició permanent “Dissenyes o treballes?”. “Barcelona, en especial i Catalunya, en general, van tenir un paper molt important en el desenvolupament del disseny. Els anys vuitanta del segle XX van ser molt brillants.” Feu memòria: canvis polítics, urbanístics, uns Jocs... Una confluència de factors en favor de la creativitat. “Fins i tot les merceries volien tenir imatge corporativa. Hi havia la necessitat de ser moderns.” Considera un privilegi poder gaudir del patrimoni del disseny el qual, diu, “és de tots, col·lectiu”. I a més, és viu: “El museu no solament conserva, sinó que és motor per generar coneixement.”

El disseny sovint és quotidià i anònim. “És tan quotidià que no se li dona importància.” Pelta està interessada, precisament, en la dimensió social del disseny. Al final és ben senzill: “Es tracta que les persones estiguin millor, visquin millor.” En consonància amb el museu, i Victor Papanek, conclou: “Cal fer divulgació. d’aquest vessant menys conegut.”