ART & CO
Els primers 5.475 dies del Centre d’Art Santa Mònica
Un llibre ve a fer justícia i memòria dels primers quinze anys del Centre d’Art Santa Mònica, quan albergava el Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat i al mateix temps era centre d’exposicions. Entre el 1988 i el 2002, el centre va organitzar més de 140 exposicions, d’àmbit internacional i nacional, sota el mandat dels consellers Joaquim Ferrer, Joan Guitart i Joan M. Pujals. Algunes mostres van ser itinerants, el centre va acollir grans instal·lacions fetes in situ de gran impacte i els artistes catalans tenien la garantia d’un lloc de referència on exposar. El llibre porta per títol Els primers 5.475 dies del Centre d’Art Santa Mònica, ha estat impulsat per qui va ser el seu director en aquest període, Josep Miquel Garcia i l’ha publicat Ònix Editor, que dirigeix Òscar Esquerda.
Abans de l’obertura del MACBA i el MNAC el 1995, algunes exposicions tenien un caràcter de recuperació històrica de l’avantguarda, com Surrealisme a Catalunya, 1924-1936 (1988), Informalisme a Catalunya (1990), L’avantguarda de l’escultura catalana (1989), Idees i actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980… (1992) i Dau al Set. El foc s’escampa. Barcelona 1948-1955 (1998). Però en termes de trajectòria va ser un espai de difusió i promoció de la creació d’arts plàstiques del país i en l’àmbit estatal i internacional i, sobretot, de consolidació de valors locals, com es va poder comprovar en l’exposició Constants de l’art català actual (1992), però també amb l’intent d’integrar-se al panorama de les arts a l’Estat espanyol, en l’exposició Anys 90. Distància zero (1994).
Qui no recorda les exposicions d’ Els llibres de Zush (1989) i Ferran García Sevilla (1989); grans instal·lacions in situ de Carlos Pazos, amb Un elefant als llimbs (1993); El carro de fenc (1991), de Francesc Torres; Des/Aparicions (1996), d’Antoni Muntadas, i Hágase la luz (1996), d’Alfredo Jaar? Ja des d’un inici, el centre va presentar les novetats internacionals del moment, com els artistes de Colònia –nou focus creatiu a Alemanya a final dels vuitanta–, Rainer Fetting, Pistoletto, Chris Burden, Joseph Beuys, artistes portuguesos, artistes del Quebec, les avantguardes artístiques xineses, els artistes chicanos de Los Angeles, el grup General Idea i, més endavant, d’acord amb els nous temps, temes de gènere en la mostra Transexual Express. A clàssic for the Third Millenium (2001).
Des del Centre d’Art Santa Mònica s’organitzaven els certàmens de la Primavera Fotogràfica (1982-2004), model copiat avui amb gran èxit per Photo España, i la Primavera del Disseny, amb la presència dels millors dissenyadors del món: Sottsass, Castiglioni, Maurer, Székely, Starck, Mari. Igualment, la fotografia va ocupar un espai prominent al centre, amb exposicions internacionals com To Be and Not To Be (1990), Càmeres indiscretes (1992), Domini públic (1994), amb la presentació de la fotografia canadenca, el cicle Imatge primordial (1990-1991) i una primera antologia de la Creació fotogràfica a Espanya, 1968-1988 (1989).
Els textos han estat escrits pels comissaris d’aquestes exposicions, avui reconeguts curadors, crítics d’art i directors de museus. Hi va haver oportunitats per a molts actius del sector artístic. Tractant-se d’un espai directament gestionat per la Conselleria de Cultura, quan va desaparèixer el càrrec del cap del servei, va desaparèixer també l’interlocutor polític i, en conseqüència, la política d’arts visuals, avui inexistent. Cada conseller que ha arribat al Palau Marc hi ha volgut intervenir, empitjorant la situació i gastant diners amb reformes absurdes del local, que ha perdut criteri, autonomia i metres per a exposicions. Noves generacions han volgut també silenciar aquest període per reafirmar la seva presència en el panorama artístic, des d’un egoisme afeblidor per a les arts. Però no es pot oblidar el pòsit que el Centre d’Art Santa Mònica va deixar al país durant aquests quinze anys, incomparable amb el que s’ha esdevingut després.
Els primers 5.475 dies del Centre d’Art Santa Mònica, 2019. Edició a cura de Josep Miquel Garcia. Onix Editor, Barcelona. 190 pàgines, 98 fotos