Tota una vida per recordar

Núria Pradas Andreu és barcelonina i llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Els anys passats a les aules com a professora de secundària van ser el motor que la va dur a

iniciar-se en la literatura infantil i juvenil, gènere en què ha publicat una cinquantena llarga d’obres. El Premi Carlemany, l’any 2012, per l’obra Sota el mateix cel, li va obrir les portes de la narrativa per a adults, amb títols com La noia de la biblioteca (2014), Somnis a mida (2015) (traduïda a més de vuit llengües i amb més de 20.000 exemplars venuts a Alemanya) i L’aroma del temps (2017).

–Filla, després de sopar voldràs explicar-me això de la beca? La Sophie va somriure i els ulls grisos se li van tornar a il·luminar, plens d’esperança.

Van ser més de dos mesos d’amenaces contínues. De malestar i de discussions. De silencis feridors que caminaven com ombres al costat de la Sophie quan entrava a casa.

De nit, quan s’ajeia al llit, exhausta després d’haver mantingut aquella contínua batalla amb la seva mare, les llàgrimes se li desbordaven dels ulls sense que intentés ni tan sols controlar-les. Altres vegades, amb els ulls secs, una ràbia vermella li inflava el cor i li impedia pensar amb claredat.

La Vera ho havia deixat molt clar: era menor d’edat i no se’n podia anar de casa sense el permís dels seus pares. Si ho feia, la faria tornar. L’avergonyiria. Faria el que calgués per treure-li allò del cap.

El que calgués!

I el seu pare semblava haver llançat la tovallola.

Fins que va comprendre que un somni com aquell de cap manera podia sortir-li debades. Havia d’arriscar-se. I es va disposar a fer-ho. Encara que les classes a l’institut d’art no començarien fins al setembre, la Sophie va decidir marxar immediatament després de la seva graduació per poder establir-se a Los Angeles amb tranquil·litat i posar-se en contacte amb els estudis d’animació.

Estava disposada a tot per fer realitat el seu somni.

Potser no aconseguiria feina en uns estudis de seguida, però tenia dues mans i les podia fer servir per rentar plats i servir taules, si calia.

Va comprar un bitllet només d’anada amb destinació a Los Angeles. El dia de la partida va sortir de casa en silenci, sense acomiadar-se, com una fugitiva. Era molt d’hora encara; els raigs de sol més matiners just començaven a llepar els carrers de la ciutat quan va abandonar l’única llar que havia conegut.

Va arribar a la Gran Estació Central amb molt de temps.

Nerviosa.

Havia estat vagarejant per la ciutat amb la maleta en una mà i el portafolis amb els seus treballs sota l’altre braç. A la fi, cansada, s’havia dirigit cap a l’estació, que, malgrat l’hora, ja vibrava de gent que anava amunt i avall, en totes direccions.

Va passar pel costat del taulell d’informació. Va admirar un cop més el sostre blau amb les constel·lacions celestes pintades amb traços daurats. Es va acomiadar en silenci de les grans aranyes lluminoses, de les galeries situades sobre el vestíbul principal, del terra de marbre que brillava sempre impol·lut malgrat els milers i milers de peus que el trepitjaven a cada moment.

No sabia quan tornaria a Nova York. A aquella estació. A casa.

Ni tan sols sabia si tornaria.

I, aleshores, va sentir la pressió d’una mà damunt de l’espatlla i va pensar que el seu somni acabaria abans de començar. Es va girar a poc a poc, amb el cor que li galopava a la desbandada.

I va veure el rostre somrient del seu pare.

Van seure en una de les cafeteries de l’estació.

Es van agafar les mans davant de dues tasses de cafè. En Joseph va donar a la Sophie un sobre amb diners.

–Papà, no ho puc acceptar..., vostès...

Ell no la va deixar acabar.

–Agafa’ls. I estigues tranquil·la. Ja saps que hem hagut de vendre alguns objectes valuosos per tenir líquid. Són pocs diners, però són ben teus. Els necessitaràs, creu-me.

La Sophie va desar el sobre a la bossa. Li tremolaven les mans d’emoció mentre ho feia.

–Però la mamà... Si ho sabés.

–No pateixis per ella. La teva mare és molt previsible. M’ho faré venir bé. Li faré veure que val més que t’estiguis a Los Angeles estudiant i buscant el teu camí que fer-te tornar per la força i armar un gran escàndol. Li parlaré de les grans famílies que porten els seus fills al Chouinard. Ja ho veuràs, d’aquí a un mes estarà explicant a les amistats que té una filla artista amb una beca al millor institut d’art d’Amèrica.

–Però no els dirà que la seva filla vol treballar en uns estudis d’animació.

Van riure. Còmplices, com sempre.

–Saps què has de fer, en arribar?

–Primer presentar-me a l’institut i buscar un lloc senzill per viure-hi les primeres setmanes, fins que trobi una feina. Ja li vaig dir que tinc una carta de recomanació de Bob Waldman, el meu professor. Ell coneix personalment un animador que treballa a Walt Disney Studios. M’hi he d’adreçar i ensenyar-li els meus dibuixos. Crec que si hi vaig recomanada tot serà més fàcil. És possible que m’acceptin per treballar a mitja jornada. El senyor Waldman m’ha comentat que Walt Disney té una gran debilitat pels estudiants de l’Art Institute.

Es va reclinar a la cadira i va deixar escapar un sospir ensomniat.

–Papà, aquesta beca és una de les millors coses que m’han passat a la vida. I seria un somni fet realitat poder treballar amb en Disney. Si la mamà ho pogués entendre...

–Te’n sortiràs.

Pare i filla es van sentir units pel silenci que va seguir a aquelles paraules d’ànim. En Joseph es va mirar la Sophie amb una intensitat estranya; amb l’enyorança de la separació imminent i amb orgull, tot barrejat. Ella va semblar que es girava endins, com si busqués al seu interior tots els instants de felicitat viscuts amb el seu pare, que desava al cor. Sobretot el record d’aquella tarda màgica que la va dur al cinema i va poder veure per primera vegada dibuixos en moviment.

–Es fa tard. He d’anar a passar un parell de consultes –va dir en Joseph amb una mirada tendra, però cansada.

Es van aixecar tots dos i es van fondre en una abraçada intensa.

–Sigues sempre tu, petita. Passi el que passi, sigues tu i no renunciïs als teus somnis.

La veu d’en Joseph era poca cosa més que un xiuxiueig que acaronava l’orella de la seva filla. Amb recança, se’n va separar i va començar a caminar cap al gran vestíbul. La Sophie va sentir una gran pesantor al pit, però es va esforçar a redreçar l’esquena i va respirar fondo. Ara no seria covarda. No ho seria.

Seria una filla digna del seu pare.