Crítica
El periodisme com una de les belles arts
Entre els nombrosos i assenyats consells per a joves periodistes que ens va donar Gay Talese (Ocean City, 1932), n’hi havia un d’inoblidable: que els periodistes llegissin ficció, sobretot alta literatura russa, francesa, espanyola i, si podia ser, poesia i assaig. En un gremi que cada dia és més refractari a la lletra i al paper i que avança desmesuradament cap al suïcidi digital, les paraules del mestre sonen greus i contundents, però tenim els remeis a mà, i espero que tot torni al sentit comú. La bona política literària de Navona ens acosta a un bon grapat dels escrits, reportatges i assajos –o com cadascú li vulgui dir– d’aquest home savi, que s’ha passat la vida entre redaccions i a qui alguns continuen entestant-se a col·locar la llufa del “nou periodisme”. Talese fa periodisme descriptiu com ningú, però passarà a la història literària perquè escriu com Pla, va al gra i no es perd en disquisicions absurdes. Sinatra està refredat i altres escrits n’és un bon exemple, perquè concentra totes les seves virtuts, amb l’al·licient dels personatges que toca, icones de la cultura pop. Una nit pels pubs amb un Frank Sinatra tristot per la congestió, un viatge amb avió amb un Peter O’Toole genial o la trobada heterodoxa entre els revolucionaris Fidel Castro i Muhammad Ali esdevenen peces d’or.
Quan Talese descriu la nit de Sinatra a començament dels seixanta només esmenta de biaix el trust d’empreses que el cantant tenia al darrere i les seves connexions amb la màfia, que estaven a punt de ser revelades en un documental del qual desconfiava. Talese es fixa sobretot en el silenci del tedi pel malestar que Sinatra preferia compartir en comptes de condemnar-se a l’insomni solitari, amb la frase que el prologuista Toni Iturbe en destaca: “Sinatra amb grip és Picasso sense pintura.” Per no parlar dels whiskys humorístics de l’actor Peter O’Toole quan confessa al periodista que les hostesses tenen el cul gros de les irlandeses perquè porten segles ajudant els seus marits a aixecar-se quan cauen borratxos. L’anècdota duta fins a l’excel·lència literària és un regal per al lector. Talese recorda els grans escriptors que han viscut i han donat glòria al periodisme, els que converteixen una notícia anodina en art, els mocs de Sinatra en poesia.
levitar amb el piano dE Garner
Quan parlava d’Erroll Garner, Boris Vian sempre el situava al costat de Bird, Duke, Tatum i Dizzy. Amb els anys s’ha vist que aquest superb pianista –en la seva època menystingut per la crítica– s’ha engrandit. Avui quan sento les seves peces, i el piano s’eleva, tinc la sensació de levitar pel pis. S’atreveixen a provar-ho? En la seva enciclopèdia del jazz, Joan Riambau l’encertava quan deia que rere l’elegantíssim piano de Garner s’amagava un dels grans improvisadors de la història del jazz, “un pianista de gust exquisit, tant en la improvisació com en la composició”. No hem d’oblidar el tantes vegades repetit Misty com un dels cims del jazz modern. Gràcies a la col·lecció de Jazz Classics ens arriba la recuperació del seu concert del 1955, que tres anys després va arribar al milió de dòlars en vinils. Acompanyat d’Eddie Calhoun al baix i de Denzil Best a la bateria, Concert by the sea està considerat el disc més potent d’un pianista únic. L’eminent crític Scott Yanow va considerar que “l’àlbum havia causat una impressió tan forta que Garner va ser considerat immortal des d’aleshores.” Tornant-lo a escoltar tens la sensació de ser al davant d’un pianista de clàssica ben a prop de Rachmaninov, d’un dels més grans poetes de la música. Ampliat a 21 temes, respecte dels 11 de l’àlbum original, no es pot demanar més.
