Teatre

Fins a quinze mentides per al 2020

La Sala Flyhard empaqueta i distribueix un altre dels seus projectes, creat en la intimitat del seu escenari del barri de Sants. Marta Aran ja va debutar com a dramaturga en aquest mateix espai amb ‘La noia de la làmpada’ i, anteriorment, havia actuat en una peça de Llàtzer Garcia que va provocar un terratrèmol de dimensió desconeguda: ‘La pols’

Els dies men­tits ha interes­sat els pro­gra­ma­dors del Fes­ti­val Zero per con­nec­tar amb el públic jove. Efec­ti­va­ment, és una obra que els inter­pel·larà. Aquest és només un exem­ple d’un tre­ball que trenca tabús i que, si el 2020 tindrà quinze bolos per Cata­lu­nya (com a mínim, a hores d’ara) cal sumar-hi les fun­ci­ons a la Fly­hard (de finals de febrer al mes d’abril) i les tres de la tar­dor de l’any pas­sat. Des de la Fly­hard, pro­mo­uen actu­a­ci­ons en ses­si­ons mati­nals, per atraure alum­nes d’ins­ti­tuts en horari esco­lar.

L’actriu Marta Aran rein­ci­deix com a dra­ma­turga i direc­tora després d’un debut nota­ble­ment cele­brat, La noia de la làmpada. És bo no acon­ten­tar-se amb un debut i pro­var un segon títol. A Els dies men­tits, insis­teix en l’òptica gene­ra­ci­o­nal, tot i que aborda un tema que podria interes­sar mol­tes altres edats adul­tes. La sexu­a­li­tat i l’engany pas­sen de ser un tema còmic, d’exces­sos, a un aspecte tris­ta­ment des­es­pe­rat. I això pot tocar molts espec­ta­dors, cosa que li exi­gi­ria una major madu­resa. En l’àmbit juve­nil, pot­ser no se li exi­geix tanta pro­fun­di­tat i revela un fet que trenca tabús res­pecte a la sexu­a­li­tat i que reclama l’escolta per part de la pare­lla. Té molt de mèrit assu­mir tota l’expli­cació a través d’una inter­pre­tació molt extra­ver­tida de Lara Sal­va­dor (a vega­des, la subs­ti­tu­eix Marta Aran). I és engi­nyosa pel seu mini­ma­lisme escènic. La peça podria tom­bar cap a la fos­cor que tras­llada la pro­ta­go­nista, però es con­si­dera inne­ces­sari.

En rea­li­tat, adme­tre l’engany és el prin­cipi d’una nova vida. Quan es reco­neix una difi­cul­tat, s’aprèn a afron­tar-la amb més madu­resa. És molt arris­cat, i pot ser molt com­promès, adreçar-se al públic com si fos­sin antics amants. Fins i tot, com a mem­bres d’una gene­ració (àvia/mare/filla). I encara pot ser més vio­lent en un espai íntim com ho és la Fly­hard. En relació amb La noia de la làmpada, aflora el pro­blema íntim, més que no pas un con­flicte amb els altres. I si això és bo, perquè no sen­ten­cia com a acti­tuds mani­queis­tes, té la difi­cul­tat de man­te­nir una nar­ració sense donar avi­sos de quina és la lluita interna d’aquest per­so­natge que des­co­breix l’amor quasi com un exer­cici que cal rea­lit­zar, per impo­sició social. I això que hau­ria de ser un punt de feli­ci­tat es con­ver­teix en una obli­gació estúpida, pot­ser el pri­mer embrió d’aquesta men­tida que ella mateixa s’autoim­posa.

JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.