MIRACLES MEDIEVALS

“No tens la sensació que estem vivint un moment de la història especialment dolent?” Ho podria haver dit qualsevol persona en qualsevol moment, perquè tothom té tendència a pensar que el passat sempre va ser millor. A la sèrie Miracle workers: la edad media, la frase la diu una de les protagonistes, Alexandra, a la seva millor amiga, mentre són testimoni d’un dels espectacles més esperats de l’època: una execució. Hereva de la tradició humorística dels Monty Python, la primera temporada d’aquesta sèrie nord-americana es va emetre l’any passat al canal TNT, de la Companyia Warner, i tot i que va passar força desapercebuda, la veritat és que el seu humor tou, que tira força cap a la bajanada, fa que sigui molt fàcil de veure. A més, té el reclam dels seus protagonistes, que aprofiten al màxim el seu vessant còmic.

En la primera temporada, Steve Buscemi és Déu, i Daniel Radcliffe és un dels seus àngels més acomplexats, en un Cel que funciona com una empresa plena de departaments i burocràcia. El Déu Buscemi, actuant com un CEO excèntric, tota l’estona esperrucat i amb pijama, decideix que està fart de la Terra, perquè ja gairebé ningú sacrifica xais en el seu nom, i decideix destruir-la. L’àngel del departament de pregàries, interpretat per Radcliffe (molt diferent de Harry Potter) i la seva nova companya, Eliza (a qui admira secretament), fan un pacte amb ell per fer-lo canviar d’opinió. Si amb els seus limitats poders –que tenen a veure sobretot amb la meteorologia– aconsegueixen fer un miracle –que dos humans que no es coneixen s’enamorin en quinze dies– Deu salvarà la Humanitat i s’oblidarà de la nova idea que té al cap (literalment, un restaurant flotant a l’univers on els plats es pesquen amb una canya).

En aquesta segona temporada, la trama canvia completament, i els mateixos actors ara interpreten personatges medievals. Buscemi ja no és Déu, sinó Edward, un pobre desgraciat que té la pitjor feina del regne –recollir excrements–, però que tot i això l’accepta amb bon humor, sempre és positiu i no vol de cap manera que el seu destí fatal canviï, perquè des de petit li han ensenyat que els canvis no són bons. Radcliffe, al contrari, ara és el príncep Chauncley, fill d’un rei sanguinari, completament oposat a tot allò que s’espera d’ell: no li agrada la violència i no té cap habilitat testosterònica particular (el seu millor amic és un ànec). Chauncley el Guai –que és com se’l coneix entre els plebeus– estableix una relació amb la filla d’Edward, la jove Alexandra del començament (interpretada per Geraldine Viswanathan). La noia destaca entre els seus veïns per la seva agudesa mental, i no acaba d’entendre que tot el que li ensenyen a l’escola sigui simplement que la Terra és plana i que el dimoni és real. Alexandra i Chauncley veuran la necessitat de canviar les coses en una època fosca que els creadors de la sèrie es prenen a broma i per a la qual no falten les comparacions amb els temps actuals i les seves pròpies contradiccions.