2014/23/UE i 2014/24/UE

Per complicar-nos encara més la vida, als desgraciats dels autònoms fa temps que les administracions ens fan fer factures electròniques, un maldecap per als que no som especialment aficionats a la tecnologia. Val a dir que l’hem superat a còpia de trucades a col·legues i serveis tècnics. Hi ha detalls que ens han entrat al cap amb el càstig de cobrar amb retard. Ja mai més no em deixaré d’afegir: “Exempt d’IVA en virtut de l’article 17.2C de la Llei 35/2006, de 28 de desembre. Comptabilitzar, a efectes fiscals, com a rendiment del treball (cursos, conferències...) clau F02.” Això és el que he de dir jo sense tenir ni idea de què estic dient. A la facultat mai no em van explicar res de tot això. L’última mala passada que s’han inventat els que s’empesquen aquests tràmits, paradoxalment en defensa de la transparència, és demanar-nos tot de paperots previs a l’encàrrec. Ho il·lustraré amb un exemple. El 25 de novembre de l’any passat vaig rebre aquest correu: “T’escric en nom del club de lectura Prometeu de Sant Vicenç dels Horts perquè ens agradaria comptar amb tu el divendres 27 de març del 2020 a les 19 h. Sé que queda molt enllà, però ja tenim programada la lectura de Mare per comentar-la llavors.”

Me’n vaig alegrar. Mare és un llibre que m’estimo especialment i em fa il·lusió comentar-lo amb els lectors. Des d’aquell primer correu fins avui (quan falta un mes per a la cita), ens hem enviat vint-i-dos mails, amb la sort que la meva interlocutora és una persona amable i amb paciència.

El cas és que, per arribar als prometeus –el nom no deu ser casual–, he hagut d’enviar un pressupost, un certificat segellat pel banc i, al·lucino, una declaració responsable, en què he hagut de posar creuetes a apartats raríssims. El primer diu (faig un copy paste): “Que l’empresa a la qual represento disposa de l’experiència i capacitat professional apropiada i dels mitjans tècnics i personals adequats i suficients per prestar (sic) amb garanties el contracte de...”, això deu voler dir que tinc els mitjans, l’experiència i la capacitat per escriure una novel·la inspirada en la relació amb la meva mare. Sempre havia pensat que aquestes coses les decidien els lectors i no pas l’escriptor, però, per si de cas, hi he posat la creueta. En un altre lloc he declarat: “Que l’empresa reuneix totes les condicions i requisits establerts a la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic, per la qual es transposen a l’ordenament jurídic espanyol les directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, per poder contractar amb l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts l’esmentat contracte.” No tinc ni la més punyetera idea de què diuen aquestes lleis i en ma vida m’he llegit cap directiva del Parlament Europeu transposada a l’ordenament jurídic espanyol o, si ho he fet, me n’he oblidat per motius terapèutics.

Fa mil anys, quan vaig començar a fer col·laboracions en premsa, s’estilava que les factures les fessin els serveis administratius de les empreses periodístiques. Tu et limitaves a acceptar l’encàrrec, acomplir la feina i cobrar-la (per cert, cobrar-la deu vegades més cara del que es paga ara). Més endavant, per art de màgia, aquest servei va desaparèixer i eres tu qui t’havies de dedicar a fer i enviar la factura: primer, per carta, perquè havien d’estar signades a mà, i passats els anys, per correu, però el que hauria d’haver-se celebrat com una millora telemàtica no ha parat de complicar-se. Per si de cas, he decidit guardar les factures de la llum que he gastat per escriure la novel·la, no fos cas que, en un futur, per una cosa tan senzilla com reunir-me amb els lectors, me les demanin.