Kebyart: compartir com a forma de vida

A Bali, kebyart sig­ni­fica procés de flo­ri­ment, con­tras­tos rítmics, tímbrics, de colors: “És una paraula molt vis­tosa, que real­ment s’adiu a la nos­tra idea artística: kebyart és l’art del canvi de con­tras­tos.” A Pere Méndez, saxo soprano; a Víctor Serra, saxo alt; a Robert Seara, saxo tenor, i a Daniel Miguel, saxo baríton, no els falta ori­gi­na­li­tat, ni tam­poc per­se­ve­rança, con­fiança en la feina ben feta i màxima lle­ial­tat entre ells, fins al punt d’arri­bar a la idea romàntica de com­pro­me­tre’s a anar a Basi­lea a estu­diar un màster junts, tot entre­llaçant les seves vides per­so­nals amb les pro­fes­si­o­nals per esde­ve­nir una enti­tat única, remant a con­tra­cor­rent en un món indi­vi­du­a­lista.

Ja fa cinc anys que Kebyart Ensem­ble està dalt dels esce­na­ris i, esca­pant dels tòpics, trans­por­ten la música de diver­sos estils sota cri­te­ris his­to­ri­cis­tes i estilístics deter­mi­nats amb la seva ins­tru­men­tació, recu­pe­rant la forma de fer que es va per­dre en el segle XIX. La seva clau de l’èxit és inno­var en els dife­rents estils de música clàssica i defu­gir de ser reco­ne­guts només a les sales de con­certs. “Com a mil·len­nis­tes, ens comu­ni­quem a través de les xar­xes soci­als, els vídeos, la foto­gra­fia i altres arts que com­ple­men­tin la música per anar polint una per­so­na­li­tat pròpia.” Però la clau de tot, asse­gu­ren, és la con­fiança: “És el que fa que en moments difícils encara seguei­xis cre­ient en el pro­jecte.” Con­si­de­ren que “avui dia es menysté la capa­ci­tat de la música de cam­bra de fer-te créixer com a per­sona”.

Ser un quar­tet de saxos té un han­di­cap: “La jus­ti­fi­cació cons­tant de la nos­tra idea artística.” De fet, qual­se­vol grup de cam­bra en els pri­mers anys de vida, o qual­se­vol músic jove al nos­tre país topa amb la rea­li­tat que hi ha poques sales que pro­gra­min música en bones con­di­ci­ons i han de com­pe­tir amb les grans estre­lles. Ocorre un feno­men para­do­xal, tan­ma­teix: “Hi ha poques opor­tu­ni­tats per al talent emer­gent, tot i que a l’Estat espa­nyol hi ha un gran cir­cuit d’edu­cació musi­cal acces­si­ble a tot­hom, però després hi ha un mer­cat que no està pre­pa­rat per absor­bir tot el talent que ell mateix ha creat.” Per això, mar­xar a l’estran­ger és una “neces­si­tat impe­ri­osa”, i si no ho fas t’aca­bes limi­tant a un cir­cuit molt reduït.

En ser una for­mació amb només qua­tre veus, el so és molt trans­pa­rent i cal cer­car nous colors a par­tir de l’experiència. El so del saxo enva­eix tot d’espai, és molt volu­minós i pene­trant. Alhora, però, és un so fàcil d’empas­tar però difícil de tro­bar-hi la trans­parència. Tot ple­gat ho podem tro­bar en el pro­jecte Lec­tu­res différen­tes, que van pre­sen­tar el dia 31 de gener pas­sat amb un vide­o­clip que home­natja Schu­bert amb aire his­to­ri­cista, però amb ele­ments moderns que per­me­ten ofe­rir una nova òptica i anar a la cerca d’aquests colors.

AINA VEGA

aina­ve­gar@​gmail.​com