Arts visuals

Opinió

Art o no art

Es poden imaginar en les obres antigues projeccions inconscients i culturals com les actuals?

De tant en tant, va bé revi­sar fons de bibli­o­teca (no pas amb l’espe­rit com es revi­sen fons d’armari, però en fi). Oci­o­sa­ment ima­gino l’apre­nent d’artista plàstic en l’exer­cici de variar Le Cub de Gia­co­metti, de paro­diar La Palais à 4 heu­res du matin, com­pla­gut en la con­nexió amb Gior­gio di Chi­rico, aspi­rant a la síntesi for­mal amb Le Muse Inqui­e­tanti, a par­tir de la tesi que són Mel­po­mene i Talia. D’estu­diar com es pot mate­ri­a­lit­zar en tres dimen­si­ons les pers­pec­ti­ves sense que el punt de vista en mal­meti l’efecte, el camí invers dels pin­tors, que mal­den per expres­sar el volum en dues dimen­si­ons.

Gia­co­metti té la vir­tut de fer refle­xi­o­nar sobre la con­dició dels sen­ti­ments pro­jec­tats en l’obra d’art moderna. Com­pa­ra­des les seves for­mes amb les de l’art clàssic, Fídies, Miró (el del Discòbol, no el de Mont-roig), Miquel Àngel, Velázquez, és imme­diat apre­ciar la pre­ca­ri­e­tat expres­siva, el menys­preu per la mimesi aspi­rant a l’equi­li­bri i a la bellesa. Gia­co­metti s’adreça a la sen­si­bi­li­tat a través de fil­tres intel·lec­tu­als. Ara bé, de manera objec­tiva i des­lli­gada de con­tex­tos soci­o­històrics, què el dife­ren­cia de l’art pri­mi­tiu? De les Venus paleolítiques, de les pin­tu­res rupes­tres, de l’art africà que fas­ci­nava Picasso? Es poden ima­gi­nar en les obres anti­gues pro­jec­ci­ons incons­ci­ents i cul­tu­rals com les actu­als? Com dis­tin­gi­rien uns extra­ter­res­tres arri­bats a la Terra d’aquí a milers d’anys, amb les civi­lit­za­ci­ons extin­gi­des, l’art del neolític de l’actual? Amb el de l’Ate­nes de Pèricles, la Roma d’August, la Florència dels Medici, cap pro­blema; però quins trets objec­tius, no estric­ta­ment psi­cològics, ens dife­ren­ci­a­rien dels tro­glo­di­tes? Des­proveïts del dis­curs addi­ci­o­nal, què els sem­bla­rien les pin­tu­res negres d’Ad Rein­hardt? Vet aquí una nova pers­pec­tiva des d’on replan­te­jar-se la pre­gunta perpètua (i irre­so­lu­ble) sobre si l’art ens fa millors o no.

Pro­vem-ho des d’una altra banda. Gia­co­metti és un autor trans­cen­dent. No busca l’expres­si­vi­tat, sinó l’essència –que no necessària­ment ha de ser matèrica–. Repe­teix un cop i un altre les matei­xes imat­ges dels matei­xos models, cada cop més dis­tor­si­o­na­des, inci­dint més dura­ment en la irre­a­li­tat. En els dibui­xos i els qua­dres guixa i reguixa com si més que afe­gir coses les volgués arran­car, les volgués extreure d’una mina, extir­par d’una ossa­menta, i com que no les troba va apro­fun­dint, gra­tant, tallant, eli­mi­nant per acu­mu­lació. La fúria ompli­dora es torna bui­da­dora, i no obté substància expres­siva, sinó no-res. Ronda allò que va obser­var en Cézanne: no reflec­tir, no aca­bar; tot ple­gat, no satis­fer, en tots els sen­tits del mot.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.