El hombre invisible

L’enèsima revisió del mite de l’home invisible i la novel·la de H.G. Wells ha arribat de nou a les pantalles amb un gir de rosca interessant i innovador. El director australià Leigh Whannell (guionista de les sagues Insidiós i Saw) escriu aquesta nova versió del clàssic i es posa darrere la càmera per donar una altra visió al fenomen de la invisibilitat. I és que en aquest cas, aquest poder diví potser és el de menys i és només una eina per a una finalitat cruel i per desplegar tots els matisos d’una terrible personalitat criminal. La ciència-ficció queda per tant en un segon pla per donar pas a un assetjament pur i dur, en què els efectes del pitjor masclisme queden palesos i corroborats al cent per cent. Aspectes com l’abús, el masclisme i la incomprensió de l’entorn, qüestions desgraciadament molt reals i actuals, prenen protagonisme. La càrrega i el drama social, i la violència de gènere donen a la història un aire d’activisme a cop de sobresalts. El #MeToo està present.

El hombre invisible és, per tant, un thriller de terror i intriga en què els efectes especials són un recurs menor. El moviment de la càmera i el que aquesta intueix, o no, és el que fa que ens aferrem a la butaca amb força i inquietud. Molt més important són els motius d’una persecució ferotge i calculada i, òbviament, els arguments per defensar-se que posa damunt la taula la protagonista, una superba Elizabeth Moss en el paper de Cecilia Kass, una lluitadora que intenta refer la seva vida després de conèixer la mort del seu maltractador i exparella, l’Adrian (Oliver Jackson-Cohen). La Cecilia semblarà inicialment alliberada, però no. Aviat apareixeran els dubtes i el convenciment que la seva exparella no està morta... I ningú la creurà, és clar. Amb un inici de film potentíssim, la història i el patiment de la víctima enganxen l’espectador des del segon inicial. Més endavant, la càmera es mou a esquerra i dreta jugant amb la nostra imaginació, amb l’espai, i cercant un buit i un perill que ni l’espectador ni la protagonista saben si està realment ocupat pel malvat Adrian. Sensacional.

Tot això porta la Cecilia a un ofegament continu, que desemboca en bogeria quan comença a confirmar els seus pitjors temors. Seria el clàssic retorn del maltractador, però amb habilitats i recursos especials, que encara el converteixen en més malèfic. I, a més, no el veiem. El dolent es converteix en un ens que l’espectador no coneix, que no pot associar a un perfil concret ni a una cara. Més terror.

En la part final de la història, això sí, hi ha aspectes que fallen perquè pugui ser tancada amb encert. La tensió desapareix i dona pas a un final no gaire ben resolt, en què el misteri es difumina i la credibilitat, en cert punt, també. Malgrat això, són dues hores efectives, de força suspens i entreteniment, explorant noves possibilitats per a la capacitat de fer-se invisible: la de fer el mal de manera retorçada i sense miraments. En definitiva, una actualització d’un clàssic força correcta i atractiva.