Instantànies de la vida quotidiana

Si el nostre sistema literari no estigués tan saturat es podrien veure joies com els contes del pneumòleg mallorquí Jaume Ferrer Sancho. Amb la carrera de medicina i de filologia, Ferrer ha fet una vida literària paral·lela a la de metge a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Amb dos reculls de contes, La llum dels orfes i Falenes, i la novel·la Aians, el seu nou llibre, La perla ardent, ens arriba després de ser guardonat amb el primer Premi Anna Murià, i mitjançant una bona edició dels editors de Voliana, del Maresme.

Jaume Ferrer domina els mecanismes de l’observació, i quan els associa a ambients mèdics, sobretot a les relacions humanes i al tracte amb els pacients, resulta espectacular. La pietat i la rememoració actuen com a agents poètics al servei de les petites narracions, que tant em recorden Raymond Carver, Richard Ford, Saul Bellow i John Cheever. Ferrer trena tema i trama de manera magistral, i quan entra en el desconcert de la vida quotidiana s’eleva on no arriba ningú en la descripció dels estats anímics dels personatges. Les desil·lusions i el pas del temps podrien unificar el tema d’aquests contes, en què trobem l’últim dia d’un pneumòleg i les seves sensacions quan atén un pacient que havia tingut vint anys abans, unes adopcions i una dona malalta de càncer, un sopar d’amics que feia una eternitat que no es veien, la invitació a un homenatge a un metge de prestigi internacional i els records del narrador quan tots dos eren residents, una conversa entre professor i alumna sobre un examen temàtic d’un poema de Carles Riba o les últimes hores de Primo Levi li serveixen per desplegar unes instantànies càlides i intimistes, un punt tristes però que omplen l’esperit per l’humanitat que contenen. En una època en què es parla massa de la tendresa, però que resulta inexistent en la majoria dels àmbits, La perla ardent és balsàmic. És també un pas endavant en una de les trajectòries més interessants del caòtic panorama actual de la nostra literatura. Cadascuna de les nou històries està farcida d’un microcosmos liderat pel culte a la narrativa, però també a les relacions humanes. Ferrer sovint les ambienta i representa en espais asèptics, on la condició angèlica ens estreny la mà.