Carner, el gegant català
Arrenca la commemoració dels 50 anys de la mort del poeta, periodista, dramaturg i traductor català; “el gegant de la literatura catalana”
CORPUS VOLUMINÓS
El seu llegat literari és de dimensions colossals, amb més de 170 obres, per a les quals va emprar fins a 49 pseudònimsORIOL PONSATÍ-MURLÀ
“Per les circumstàncies actuals, amb la situació política de repressió i exili, és significativa la commemoració de l’Any Carner” EXILI Fidel a la República, les seves conviccions catalanistes van fer que el 1939 el seu allunyament de Catalunya fos un exili políticTEATRE
Un dels actes destacatsDeia el poeta francès Paul Valéry que “una poesia no s’acaba mai, s’abandona”. Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) va fer tan seva aquesta consigna que mai no deixava de fer i refer, de revisar i reescriure la seva obra, en una absoluta “dèria pel perfeccionisme”, segons el filòleg Jaume Coll, marmessor literari de l’obra d’aquest poeta, prosista, periodista, dramaturg i traductor català. Coll és el comissari de l’Any Carner, que ja ha començat per commemorar els cinquanta anys de la seva mort i que s’allargarà més enllà d’aquest 2020, amb nombroses activitats (exposicions, un congrés internacional, publicacions, concerts...). Perquè Carner “és un dels gegants de la literatura”: “El nostre gegant, que són els que per ells mateixos creen una determinada literatura”, destaca Coll, que, a més d’editar alguns dels llibres més importants de l’autor, ha publicat nombrosos estudis a l’entorn dels textos carnerians.
L’exili, primer voluntari per la seva condició de diplomàtic, i després, el 1939, forçat per la dictadura franquista, va ser determinant per a un autor que va viure en diverses ciutats, un fet que va amarar la seva obra amb un sentiment d’enyorança envers el seu país. I serà ben lluny de la seva Catalunya natal, a Brussel·les, on el proper 4 de juny –el dia que farà cinquanta anys de la seva mort a la capital belga– hi haurà un dels grans homenatges a Carner, que complementarà el que el mateix dia tindrà lloc a Barcelona. “Per les circumstàncies actuals, amb la situació política de repressió i exili i el que representa Brussel·les avui, aquest acte serà molt significatiu”, reconeix Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes.
Carner era perfeccionista, sí. I també, imparable: el seu llegat literari és “de dimensions colossals”, amb més de 170 títols (entre poesia, proses, traduccions i pròlegs d’obres d’altres autors), per als quals va emprar fins a 49 pseudònims (Joan d’Albaflor, Bellafila, Calíban, Virgilius...). Tota aquesta producció la va començar a gestar de forma precoç. La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, recorda que, quan només tenia 15 anys, Carner ja va guanyar el seus primers Jocs Florals. I també va ser el membre més jove –amb 27 anys– de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, al costat de Pompeu Fabra, Joan Maragall, Àngel Guimerà i Antoni M. Alcover, entre d’altres. La poesia és omnipresent en la figura de Carner, que va heretar de Verdaguer i Maragall el títol d’honor de ser el príncep dels poetes catalans, renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. “El seu catalanisme, demostrat en tantes altres coses, va fer que no escrivís en castellà, tot i que [al tombant de segle] aquesta era la llengua que dominava més”, explica Coll. Però qui signa Els Fruits Saborosos i Nabí també va ser dramaturg, periodista i traductor. Un “no parar” que el comissari de l’Any Carner exclama que només havia pogut ser possible pel fet que, segons li havia reconegut la filla del poeta, patia insomni. “Era un gran activista cultural; no hi ha només el Carner poeta i periodista, sinó també l’home de teatre, vinculat amb la música”, segons el comissari.
A l’hora de bastir la celebració de l’Any Carner, Jaume Coll ha segmentat la vida i l’obra del poeta en tres etapes. La primera, que se situa a Barcelona, entre el seu naixement, el 1884, i l’any 1920. Un període en què Carner va publicar Auques i ventalls, La Paraula en el vent i, entre d’altres, Bella terra, bella gent, a més de traduir La tempesta, de Shakespeare.
Bèlgica
També va escriure, quan tenia 19 anys, el poema Bèlgica (“Si fossin el meu fat les terres estrangeres,/ m’agradaria fer-me vell en un país/ on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís...”). Aquell poema que va escriure en la joventut va prendre un nou sentit amb la fi de la Guerra Civil, quan molts republicans van haver de viure un allunyament forçat de la seva terra. I avui dia els mateixos versos s’han tornat a fer presents per la similitud d’aquells fets històrics amb els que viu actualment Catalunya, amb el president Carles Puigdemont i quatre consellers a l’exili. Carner va viure, també, l’exili a Brussel·les. I per aquestes coincidències, les xarxes socials han estat darrerament una plataforma de recuperació de l’obra poètica de Carner. El mateix president de la Generalitat, Quim Torra, l’ha esmentat en alguna piulada, com la que recordava la frase del poeta, escrita des del seu exili belga: “La primera institució republicana és la voluntat popular.”
Al llarg d’aquells primers anys, Carner ja es va convertir “en una peça cabdal a Catalunya”: “Després de la mort de [Joan] Maragall, Carner era considerat el poeta de Catalunya”, recorda Jaume Coll. En el vessant periodístic, dirigia la revista literària Catalunya i també va començar a col·laborar amb La Veu de Catalunya com a periodista polític. Va dirigir també l’Editorial Catalana, on va traduir grans autors estrangers i des d’on va encarregar a Carles Riba la traducció de l’Odissea d’Homer.
Carner ja era, en aquell moment, “una figura de gran prestigi”. Per això va generar un gran enrenou quan va decidir presentar-se a unes oposicions consulars, que va acabar guanyant. Carner va deixar Catalunya per iniciar una carrera diplomàtica. Va marxar cap a Gènova per instal·lar-s’hi amb tota la família com a vicecònsol d’Espanya. I també va marxar per dues raons més: la primera, que “va perdre el seu gran mentor, Prat de la Riba”; Carner va mantenir una estreta relació amb qui va ser president de la Mancomunitat i amb ell va lluitar per la professionalització de la literatura catalana; i la segona, perquè tenia una família (la seva primera dona va ser Carmen de Ossa, cunyada del cònsol de Xile a Barcelona) i només cobrava un duro (0,03 cèntims d’euros) per cada poema publicat. Necessitava, doncs, tenir més poder adquisitiu.
Aquest exili voluntari va marcar la seva segona època, que Coll fixa entre el 1921 i el 1938. Van ser els anys de contacte amb altres cultures: Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, Brussel·les, París..., on va exercir nombrosos càrrecs. Noves cultures i nous paisatges que van entrar de ple en la seva obra. Va ser en aquesta etapa que va concebre la idea d’escriure un poema narratiu sobre la història del profeta Jonàs, que va reprendre en la seva estada a Beirut (entre el 1935 i el 1936). I aquest va ser el germen de la seva obra principal: Nabí, un poema en deu cants, amb un total de 1.365 versos, que va acabar d’escriure el 1938 i que no va ser publicat en català fins al 1941.
Precisament, un dels actes destacats de l’Any Carner serà l’escenificació “abans no acabi el 2020” de Nabí en diversos teatres de Catalunya, explica Jaume Coll, que també destaca el teatre com “la primera gran afició de Carner”.
Exili forçat
I la tercera etapa és la de l’exili forçat. Durant la Guerra Civil, Carner va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. Això i les seves conviccions catalanistes van fer que el 1939 el seu allunyament de Catalunya fos un exili polític. Mèxic va acollir el poeta. Allà va traduir Jonàs amb el títol de Nabí. A la fi de la Segona Guerra Mundial, va retornar a Bèlgica i va reprendre la publicació de llibres de poesia, fins a la colossal Poesia 1957, un recull revisat de prop de 900 poemes seus. En acabar la Segona Guerra Mundial, va retornar a Brussel·les, “esperant un retorn a Catalunya que cada cop veia més improbable”. Efectivament, Carner ja no tornaria a Catalunya, excepte una visita fugaç l’any 1970, poc abans de morir.
Dos fets més destacats de l’Any Carner –impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes– seran la creació d’una Càtedra Carner, liderada per l’Institut d’Estudis Catalans conjuntament amb la Universitat de Barcelona i amb mecenatge privat, per estudiar i difondre l’obra del poeta, i la celebració d’un congrés internacional (del 9 a l’11 de febrer del 2021), organitzat per dotze universitats amb estudis humanístics del domini català; “de Perpinyà a Alacant i de les illes Balears a Lleida”, diu Coll. Aquest congrés coincidirà amb una exposició bibliogràfica de Carner a la Biblioteca de Catalunya, on s’exposaran tots els seus llibres i els que porten el seu nom o un pseudònim a la portada. Un volum colossal d’obres.
Hi haurà moltes més exposicions. Entre d’altres, una de petit format, comissariada per Jaume Coll, narrarà la vida i l’obra de Carner i recorrerà totes les biblioteques i institucions dels Països Catalans que ho demanin. L’IEC també dissenyarà una exposició sobre el poeta amb documentals del seu arxiu i li dedicarà una vetllada en el cicle Música al Claustre. I la primavera del 2021, la Fundació Fenosa i l’Any Carner muntaran una exposició a la seu de la Fundació al Vendrell a l’entorn de Violiniste, l’escultura de Fenosa del conjunt Les musicienes que va inspirar el poema La dona arbre – Una escultura de Fenosa. Conferències, activitats a les biblioteques de la Generalitat, el bateig d’un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat, una jornada pedagògica (a la tardor d’enguany) i activitats a les ciutats catalanes on Carner va concursar en certàmens literaris –es va presentar als Jocs Florals de quaranta localitats– seran altres activitats que es desplegaran en els propers mesos i que s’agrupen sota el vers Dir molt en un mig dir seria mon afany, que és el lema triat per celebrar l’Any Carner.
El corpus literari també s’eixamplarà aquest any. Els pròxims mesos sortiran diverses novetats relacionades amb el príncep dels poetes catalans. Entre d’altres, la seva traducció de Pickwick (Documents pòstums del Club d’aquest nom), editada per Enciclopèdia Catalana; una nova edició de Nabí i La creació d’Eva i altres contes, a càrrec d’Edicions 62.