calidoscopi besora

No sé si m’agrada o no m’agrada, però no puc deixar-lo. En algun moment vaig amagar La musa fingida, de Max Besora, dins d’un armariet on ho perdo tot, però el vaig retrobar mentre buscava una vella llanterna per saber si el hàmster que protagonitzava algun tros de la novel·la s’amagava sota el moble. La musa fingida és més musa que fingida i només té de fingiment l’aparença. Tota la resta és pura poesia mòbil, un electroxoc que actua per la trama de personatges com un calidoscopi, com els ulls del hàmster al qual descobreixo més enllà de la invenció de Besora, de la novel·la coral disfressada de pulp punk, però que té tants racons de poesia no fingida, de literatura que emana lliure de l’artefacte imperfecte i creador del llibre. Inútil buscar-li un argument al conjunt d’aventures abstractes i absurdes que ens proposa el seu autor: una venjança i maltractament consentits disparen les històries paral·leles, en què poden aparèixer frases fonamentals com ara: “Només tinc ganes de copular explosivament dia i nit uh-uh!”; “Hablar contigo es como hablar con una piedra, man. Relaja las carnitas...”, o la meva favorita: “I en canvi només somio que somio que estic perduda en un laberint / enterrada / sota el llit tinc / la marca dels esclaus / tatuada per tot l’ocàs del meu cos”. Així, dins l’àmbit manicomial d’una aventura al marge, Besora porta la seva nau sense brúixola ni control, gairebé de manera automàtica cap al caos, on tot sura com una vomitada sense mal de cap.

La musa fingida és un llibre extraordinari. Continua la línia que, sol o en companyia, l’autor havia explorat en volums anteriors. Ho diu tot i sembla com si no digués res. És inoportunament oportú. Besora és un dels grans poetes actuals, i aquest llibre n’és una prova fefaent mentre s’amaga del públic dins d’una història de veritats i una trama surrealista, per col·locar-li un adjectiu encara més imprecís. Té també tantes frases que podria ser una antologia d’epigrames o d’aforismes trap. S’acosta a la realitat i per aquest motiu resulta tan desconcertant. No busca el lector perquè ha de ser el lector qui s’ha de voler implicar en la recerca. L’editor l’ha encertat. Al costat de totes les novel·les que optaran aquest Sant Jordi per ser més xarones que ningú, La musa fingida és com una follia del millor moment d’Eugeni d’Ors, una venjança sense tractament pal·liatiu.