Ca l’Estruch de plata

Saba­dell ha vis­cut del Mapa Cul­tu­ral de l’arqui­tecte (recent­ment jubi­lat) Pere Vidal, que va ser regi­dor de Cul­tura a mit­jans dels anys noranta. Manuel Rodríguez va for­mar part de l’equip que va anar tei­xint aquest informe i, més tard, va pas­sar a lide­rar Ca l’Estruch, una fàbrica de cre­ació que havia d’aten­dre tant les colles de tea­tre locals ama­teurs com les pro­duc­ci­ons d’òpera de Saba­dell i pro­jec­tes en vies de pro­fes­si­o­na­lit­zació. D’això en fa, ara, vint-i-cinc anys. L’equip de Ca l’Estruch ha anat fent més cohe­rent el seu dis­curs, donant-li la major mus­cu­la­tura pos­si­ble en favor dels cre­a­dors que hi habi­ten. Si fa uns anys era estrany vin­cu­lar cre­ació ama­teur i pro­fes­si­o­nal entre els ges­tors cul­tu­als de Cata­lu­nya, ara es con­si­dera impres­cin­di­ble per escam­par el gust pel tea­tre. Des de l’experiència, acce­dir al món intri­gant dels artis­tes que han deci­dit dedi­car part de la seva via a aquesta recerca.

Si al començament es volia fomen­tar la seva tro­bada en un espai comú (només hi havia un fred dis­tribuïdor amb una màquina de cafès), fa un temps que es dis­posa d’una cafe­te­ria que a l’estiu té ter­rassa amb sol i ombra i a l’hivern, uns fines­trals que dei­xen pas­sar el sol. Ara s’incita a la tro­bada a través del Cafè dels artis­tes, que es fa quin­ze­nal­ment i que ser­veix perquè cada cre­a­dor expli­qui quin és el seu pro­jecte. Una altra victòria de Ca l’Estruch és dis­po­sar d’un horari molt ampli. De les nou del matí a dos quarts d’una de la nit: és l’única manera que puguin apro­fi­tar l’espai tant els pro­fes­si­o­nals (que ocu­pen les hores cen­trals del matí i la tarda) com els ama­teurs(que s’hi des­pla­cen un cop han aca­bat amb les seves obli­ga­ci­ons labo­rals). El direc­tor admet que “és un repte” pro­vo­car tro­ba­des entre pro­fes­si­o­nals i ama­teurs perquè viuen en hora­ris can­vi­ats.

Rodríguez entén que les fàbri­ques de cre­ació són indis­pen­sa­bles per a un gra­pat de cre­a­dors (més o menys emer­gents), però que, sovint, estan massa des­con­nec­ta­des de l’exhi­bició. Per això, a través de les qua­tre comis­si­ons (circ, dansa/nous for­mats, arts visu­als/per­for­mance i arts digi­tals) inten­ten coor­di­nar acci­ons d’artis­tes perquè tin­guin un espai per assa­jar i també per acce­dir a una sala, museu o fes­ti­val on estre­nar la peça. En prin­cipi, les pro­pos­tes que es bus­quen són aque­lles que tenen un llen­guatge con­tem­po­rani. Davant d’espec­ta­cles emer­gents, en què l’artista no ha pogut ini­ciar una car­rera, cal veure quins són els seus refe­rents i, sobre­tot, en quins noms s’ins­pira o ha tre­ba­llat. Si l’Antic Tea­tre o el SAT!, per exem­ple, mos­tren interès en el seu tre­ball serà més fàcil que se li doni suport.

Ca l’Estruch té un finançament muni­ci­pal i el suport del Depar­ta­ment de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat, sobre­tot per tota la inci­ta­tiva de La Vela i el circ. La Vela (que ante­ri­or­ment havia estat a Vila­nova i la Geltrú) és una ini­ci­a­tiva que també té el suport de l’Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals del Circ de Cata­lu­nya (APCC). Com la Pro­ducció Naci­o­nal de Circ ha de ser un ele­ment que doni mus­cu­la­tura de pro­ducció als artis­tes de circ. I Saba­dell, en tenir el pes de La Vela, en vol ser cap­da­van­tera.

Si es reben, anu­al­ment, entre les qua­tre comis­si­ons, prop de 200 pro­pos­tes, se n’acaba donant via a uns 50 o 60. S’està obert a ofe­rir unes con­di­ci­ons i uns ter­mi­nis fixos: és més com­pli­cat dis­po­sar de set­ma­nes de residència tècnica al tea­tre que no pas d’una sala d’assaig (on no es pot fer el dis­seny de llums, per exem­ple). Es pretén que tot­hom pugui estar les set­ma­nes de tre­ball dedi­cant-se ple­na­ment a les seves neces­si­tats. Rodríguez (també hi coin­ci­deix Jordi Gas­par, res­pon­sa­ble de l’àrea de circ) com­prova que els artis­tes volen repe­tir perquè gau­dei­xen del fet de com­par­tir una comu­ni­tat d’artis­tes (hi ha catorze pla­ces d’allot­ja­ment per a tots els pro­jec­tes que se cedei­xen, amb cuina inclosa), pel suport tècnic pro­fes­si­o­nal que els ajuda en les residències tècni­ques i perquè, des de les comis­si­ons, s’esta­bleix una xarxa que sem­pre suma en el procés d’assaig.

Com casen les arts visu­als i les arts digi­tals en una fàbrica de cre­ació d’arts vives? Rodríguez con­si­dera que “aques­tes eti­que­tes en la cre­ació con­tem­porània són fal­ses”. Bona part de les acci­ons d’arts visu­als que trien estan rela­ci­o­na­des amb una acció per­for­ma­tiva i les arts digi­tals, ja pugen de manera habi­tual a l’escena. “Tots són cre­a­dors, uti­lit­zin unes eines o unes altres.” Ca l’Estruch cele­bra dis­po­sar del Medi­a­LAB com un recurs més per als artis­tes.

Les de Kolek­tivo Kónika estruc­tu­ren l’espec­ta­cle en una taula plena de Post-Its de colors, orde­nen i varien les acci­ons que s’han de fer. A 50 metres, en el silenci de l’estudi (i d’esquena al bar), Martí Madaula pre­para meti­cu­lo­sa­ment el que serà el seu pro­jecte de per­for­mance. Com que no con­fi­ava gaire que acon­seguís plaça, va dema­nar-ne en diver­ses fàbri­ques, i ara resulta que ha de com­par­tir el pro­jecte en diver­ses ciu­tats. Madaula és veí de Saba­dell i va fer una recerca a Brus­sel·les. Allà va viure en un pis i va com­par­tir llençols, que van uti­lit­zar molts amics i fami­li­ars en la seva estada, i un cop els ha acon­se­guit física­ment, ha deci­dit con­ver­tir-los en per­for­mance. Els vol con­vo­car a tots a un dinar en què els llençols s’hau­ran trans­for­mat en esto­va­lles i en tova­llons en què hi haurà bro­dats els noms de tots els que hi van dor­mir. Al Museu d’Art de Saba­dell pro­jec­tarà en vídeo la tro­bada, que es man­tindrà en la inti­mi­tat. A Madaula li agrada docu­men­tar tots els seus tre­balls, que que­din ben orde­nats els mate­ri­als i les raons per les quals deri­ven cap a una banda o cap a una altra. Si les de Kónika tenen els Post-Its per reor­de­nar, Madaula ja ha fixat la seva reflexió a la paret en peti­tes ano­ta­ci­ons engan­xa­des amb cel·lo. L’art (més enllà de si és visual o circ) és frag­men­tari i dinàmic per natu­ra­lesa. Ca l’Estruch pre­para per a la tar­dor els actes del 25è ani­ver­sari, les noces de plata, uns anys en què les com­pli­ci­tats s’han anat incre­men­tant en distància (la set­mana pas­sada tenien uns cana­dencs assa­jant) i en fide­li­tat.

JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat