Sabadell ha viscut del Mapa Cultural de l’arquitecte (recentment jubilat) Pere Vidal, que va ser regidor de Cultura a mitjans dels anys noranta. Manuel Rodríguez va formar part de l’equip que va anar teixint aquest informe i, més tard, va passar a liderar Ca l’Estruch, una fàbrica de creació que havia d’atendre tant les colles de teatre locals amateurs com les produccions d’òpera de Sabadell i projectes en vies de professionalització. D’això en fa, ara, vint-i-cinc anys. L’equip de Ca l’Estruch ha anat fent més coherent el seu discurs, donant-li la major musculatura possible en favor dels creadors que hi habiten. Si fa uns anys era estrany vincular creació amateur i professional entre els gestors cultuals de Catalunya, ara es considera imprescindible per escampar el gust pel teatre. Des de l’experiència, accedir al món intrigant dels artistes que han decidit dedicar part de la seva via a aquesta recerca.

Si al començament es volia fomentar la seva trobada en un espai comú (només hi havia un fred distribuïdor amb una màquina de cafès), fa un temps que es disposa d’una cafeteria que a l’estiu té terrassa amb sol i ombra i a l’hivern, uns finestrals que deixen passar el sol. Ara s’incita a la trobada a través del Cafè dels artistes, que es fa quinzenalment i que serveix perquè cada creador expliqui quin és el seu projecte. Una altra victòria de Ca l’Estruch és disposar d’un horari molt ampli. De les nou del matí a dos quarts d’una de la nit: és l’única manera que puguin aprofitar l’espai tant els professionals (que ocupen les hores centrals del matí i la tarda) com els amateurs(que s’hi desplacen un cop han acabat amb les seves obligacions laborals). El director admet que “és un repte” provocar trobades entre professionals i amateurs perquè viuen en horaris canviats.

Rodríguez entén que les fàbriques de creació són indispensables per a un grapat de creadors (més o menys emergents), però que, sovint, estan massa desconnectades de l’exhibició. Per això, a través de les quatre comissions (circ, dansa/nous formats, arts visuals/performance i arts digitals) intenten coordinar accions d’artistes perquè tinguin un espai per assajar i també per accedir a una sala, museu o festival on estrenar la peça. En principi, les propostes que es busquen són aquelles que tenen un llenguatge contemporani. Davant d’espectacles emergents, en què l’artista no ha pogut iniciar una carrera, cal veure quins són els seus referents i, sobretot, en quins noms s’inspira o ha treballat. Si l’Antic Teatre o el SAT!, per exemple, mostren interès en el seu treball serà més fàcil que se li doni suport.

Ca l’Estruch té un finançament municipal i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat, sobretot per tota la incitativa de La Vela i el circ. La Vela (que anteriorment havia estat a Vilanova i la Geltrú) és una iniciativa que també té el suport de l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC). Com la Producció Nacional de Circ ha de ser un element que doni musculatura de producció als artistes de circ. I Sabadell, en tenir el pes de La Vela, en vol ser capdavantera.

Si es reben, anualment, entre les quatre comissions, prop de 200 propostes, se n’acaba donant via a uns 50 o 60. S’està obert a oferir unes condicions i uns terminis fixos: és més complicat disposar de setmanes de residència tècnica al teatre que no pas d’una sala d’assaig (on no es pot fer el disseny de llums, per exemple). Es pretén que tothom pugui estar les setmanes de treball dedicant-se plenament a les seves necessitats. Rodríguez (també hi coincideix Jordi Gaspar, responsable de l’àrea de circ) comprova que els artistes volen repetir perquè gaudeixen del fet de compartir una comunitat d’artistes (hi ha catorze places d’allotjament per a tots els projectes que se cedeixen, amb cuina inclosa), pel suport tècnic professional que els ajuda en les residències tècniques i perquè, des de les comissions, s’estableix una xarxa que sempre suma en el procés d’assaig.

Com casen les arts visuals i les arts digitals en una fàbrica de creació d’arts vives? Rodríguez considera que “aquestes etiquetes en la creació contemporània són falses”. Bona part de les accions d’arts visuals que trien estan relacionades amb una acció performativa i les arts digitals, ja pugen de manera habitual a l’escena. “Tots són creadors, utilitzin unes eines o unes altres.” Ca l’Estruch celebra disposar del MediaLAB com un recurs més per als artistes.

Les de Kolektivo Kónika estructuren l’espectacle en una taula plena de Post-Its de colors, ordenen i varien les accions que s’han de fer. A 50 metres, en el silenci de l’estudi (i d’esquena al bar), Martí Madaula prepara meticulosament el que serà el seu projecte de performance. Com que no confiava gaire que aconseguís plaça, va demanar-ne en diverses fàbriques, i ara resulta que ha de compartir el projecte en diverses ciutats. Madaula és veí de Sabadell i va fer una recerca a Brussel·les. Allà va viure en un pis i va compartir llençols, que van utilitzar molts amics i familiars en la seva estada, i un cop els ha aconseguit físicament, ha decidit convertir-los en performance. Els vol convocar a tots a un dinar en què els llençols s’hauran transformat en estovalles i en tovallons en què hi haurà brodats els noms de tots els que hi van dormir. Al Museu d’Art de Sabadell projectarà en vídeo la trobada, que es mantindrà en la intimitat. A Madaula li agrada documentar tots els seus treballs, que quedin ben ordenats els materials i les raons per les quals deriven cap a una banda o cap a una altra. Si les de Kónika tenen els Post-Its per reordenar, Madaula ja ha fixat la seva reflexió a la paret en petites anotacions enganxades amb cel·lo. L’art (més enllà de si és visual o circ) és fragmentari i dinàmic per naturalesa. Ca l’Estruch prepara per a la tardor els actes del 25è aniversari, les noces de plata, uns anys en què les complicitats s’han anat incrementant en distància (la setmana passada tenien uns canadencs assajant) i en fidelitat.

JORDI BORDES

jbordes@elpuntavui.cat