El punt de vista bèl·lic

Tant és si les tropes són invasores o combaten dins del seu propi país, ja que els films bèl·lics no solen esmentar causes ni raons, sinó que es limiten a mostrar els soldats en acció. La tradició que ens és més pròxima prové del cinema de propaganda de Hollywood, que ens proposa compartir la vida quotidiana i sentimental amb els soldats americans mentre que els enemics es limiten a disparar, i amb prou feines tenen cara, i encara menys amics o família, de manera que matar-los no implica cap problema de consciència. En tenim exemples crítics (La chaqueta metalica, Nacido el 4 de julio), existencialistes (El caçador, Apocalypse now), patriòtics (El sergent de ferro), lírics (La delgada línea roja), kitsch (Salvem el soldat Ryan), espectaculars (Black Hawk abatut), mil·limetrats (La noche más oscura) o brètols (Maleïts malparits). Tant és, ja que en tots aquests casos l’enemic és una caricatura, que és com dir una diana. Paral·lelament, si prenem el cinema alemany també disposem de pel·lícules que confronten la complexitat del bàndol propi amb uns enemics vistos de lluny, desproveïts de matisos, com El puente, El hundimiento i El submarí, el muntatge del director.

Per contra, altres films aspiren a mostrar la humanitat dels dos bàndols, com El día más largo o Un pont massa llunyà. Un dels directors que ha arribat més lluny en aquest sentit ha estat Clint Eastwood, que el 2006 va dirigir dues pel·lícules simètriques, Banderes dels nostres pares, des del punt de vista americà, i Cartes des d’Iwo Jima, que presenta el punt de vista japonès. En més d’una ocasió mostra els mateixos fets, que resulten prou diferents quan els veiem des dels ulls de soldats de bàndols diferents.

(En canvi el 2014, amb El franctirador, el mateix Eastwood va tornar a explicar la guerra com si la humanitat només estigués en una banda, i l’altra estigués formada per una barreja de fanàtics, calculadors, aprofitats i psicòpates. És fàcil veure els combatents d’ètnia àrab com la representació de l’Altre, com anys enrere succeïa amb els japonesos i els coreans.)

Si algú addueix que la complexitat arriba com més anys passen des de la confrontació, se li pot respondre que Pearl Harbor és molt més simplista que Tora! Tora! Tora!, filmada trenta anys abans. En un temps en què Hannibal Lecter i Joker s’humanitzen en cada lliurament, el punt de vista dels enemics dels Estats Units és ocultat de manera sistemàtica, un fet que resulta rellevant tant des del punt de vista narratològic com des del punt de vista moral. La complexitat moral dels Camins de glòria de Kubrick és superior al magnífic videojoc de Sam Mendes titulat 1917, però tots dos tenen en comú que presenten només un punt de vista.