ESCAC: 25 anys de talent
L’escola de cinema catalana està d’aniversari i de celebració per una trajectòria creixent i innovadora formant alumnes de gran èxit internacional, que han assolit 46 premis Gaudí
-
ESCAC: 25 anys de talent. -
ESCAC: 25 anys de talent. -
ESCAC: 25 anys de talent. -
ESCAC: 25 anys de talent. -
Imatges de les instal·lacions de l’ESCAC, ubicat a Terrassa, als edificis de la Farinera i el Vapor Universitari ESCAC. -
ESCAC: 25 anys de talent. -
Fotograma de Los ojos de Julia< EL PUNT AVUI / ESCAC. -
ESCAC: 25 anys de talent.
SERGI CASAMITJANA
SERGI CASAMITJANA
SERGI CASAMITJANA
Anys noranta. Era gairebé el principi d’una nova dècada, quan un petit centre de formació professional d’imatge i so, al Centre Calassanç de Barcelona, es convertiria en l’embrió del que ara és l’escola de cinema més reconeguda de Catalunya i l’Estat espanyol, i d’enorme prestigi a Europa: l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). Josep Maixenchs, fundador el 1993 i mort fa dos anys, va impulsar el projecte per donar formació en principi a un grup reduït de nois de 18 anys. Els Escolapis de Sarrià van cedir una petita sala i el somni de crear una universitat de cinema, un fet insòlit a Espanya, i atorgar un graduat amb certificació oficial de la Universitat de Barcelona, va anar prenent forma.
Sergi Casamitjana, que n’és ara el director, era professor en els inicis, i durant el primer any hi havia alumnes com J.A. Bayona, Kike Maíllo… “Ara sembla ciència-ficció. Vam començar 40 estudiants en 40 m². D’aquella aula van sortir Bayona, Roser Aguilar, Kike Maíllo, Guillem Morales... Avui hi ha noms sorgits de l’escola reconeguts mundialment”, diu Casamitjana. Un d’ells i el més internacional, J.A. Bayona, estava rodant a Austràlia ni més ni menys que la sèrie de El senyor dels Anells per a Amazon quan el coronavirus es va anar estenent per tot el món: “[A l’inici de la pandèmia] vaig parlar amb ell i em va comentar que no sabia si podria acabar totes les setmanes de rodatge previstes”, explica Casamitjana.
El 2003, l’ESCAC es va traslladar a Terrassa, on actualment ocupa els edificis de la Farinera i el Vapor Universitari. Va ser un pas obligat i essencial: “Ens ha permès tenir no 40 m², sinó 40.000. Hem multiplicat el volum d’espai per mil en 25 anys. No érem gaire partidaris d’anar a Terrassa, perquè el 80% dels treballadors vivim a Barcelona, però a Barcelona ja era molt difícil trobar al seu moment 5.000 m²”, explica el director sobre el canvi. “De tota manera, l’ESCAC és un projecte internacional i tothom que ve aquí vol viure a Barcelona, perquè és un gran pol d’atracció. I la gent de totes les comunitats autònomes i de tot el món considera que estar a Terrassa és estar a Barcelona”, afegeix el màxim responsable de l’ESCAC, on treballen més de 300 professors i on l’any passat es van impartir 29.600 hores lectives.
LES CLAUS DE L’ÈXIT
I quina és la clau de l’èxit? L’ESCAC va decidir establir des del principi el seu propi camí i potser, sense voler-ho, va crear un segell i un model propi de qualitat i aprenentatge, envejat arreu del món. “És una escola que es va fundar sense inspirar-se en res, i això ha estat clau. S’ha fet a poc a poc, sense cap model. El cinema s’aprèn rodant, i a l’ESCAC es roda. Jo vinc d’una formació poc acadèmica, més procedent de la indústria. I l’ESCAC es basa també en la indústria. La gent hi ve per trobar feina i en troba. Hi ve per fer coses. Els alumnes aprenen entre ells. Evidentment, tenim un mètode, però parteix de l’autoavaluació. La feina es fa cap a dins. Això passa molt en qualsevol carrera artística”, explica Casamitjana.
“És molt important crear equip. Bayona encara treballa amb els companys que tenia a la taula del costat, com Òscar Faura, Oriol Tarragó, Bernat Vilaplana... Dani de la Orden i Mar Coll, també. Treballen amb la gent amb qui anaven a classe. Són moltes hores que han compartit junts i això es nota”, afegeix.
Després de 25 anys de docència, l’ESCAC ja és capaç de detectar el talent prou anticipadament. “Es veu de seguida quan algú té talent. No tenim una bola màgica, però quan un és bo sol despuntar en el segon any. Fa una progressió geomètrica i evoluciona molt ràpidament, i pot començar a fer produccions. Altres alumnes tenen un ritme diferent, són més dièsel. Aquí també passa una cosa semblant al que passa a l’NBA quan es capten jugadors massa joves. Està molt bé que amb 18 anys marxin a treballar, però potser tampoc és bo que sigui tan aviat perquè poden tornar després de dos o tres anys una mica perduts. També és important també madurar abans de marxar. Ara, per sort, hi ha molta feina, perquè hi ha una enorme producció de continguts en les moltes plataformes que hi ha. Qualsevol persona pot consumir un munt de cinema i produccions des de molts mitjans. Això no passava abans”, assegura.
Dues pel·lícules dirigides per dos mestres sorgits de l’ESCAC van suposar un i abans i un després per al prestigi de l’escola: L’orfenat (2007) i Els ulls de la Júlia (2010). “L’orfenat va ser l’explosió nuclear de l’ESCAC. Abans teníem una sèrie de nois amb un talent increïble, però no se’ls feia ni cas. Va ser quan Guillermo del Toro es va fixar en el projecte i va pressionar Tele 5 perquè la produís. Bayona va recaptar 25 milions, que en aquella època potser ho feia Torrente i poc més... De sobte, amb l’èxit de la pel·lícula, vam passar de ser ignorats a ser molt coneguts. Va passar el que no havia passat mai en el cinema català. Deu o dotze anys abans érem anònims. Els únics que sabíem que érem bons érem nosaltres. Jo no en tenia cap dubte”, recorda el director de l’ESCAC, que també dirigeix la productora Escándalo Films, clau per agilitzar i cristal·litzar el talent que demana pas. “La vam obrir per promocionar i tirar endavant el que a la indústria li costava fer. Vam fer produccions de Kike Maíllo... vam ajudar que ells s’incorporessin al mercat i que tot pogués anar més ràpid”, afirma.
Ara l’ESCAC està d’aniversari. Han estat 25 anys de creixement imparable, excel·lència en la formació, 5.500 alumnes de 36 països i èxits quant a cineastes il·lustres, que s’han fet un lloc en el panorama internacional, després de passar per les aules d’aquesta innovadora escola. Directors, guionistes, actors, productors, directors de fotografia, tècnics de so… ha estat un planter prolífic i constant. Avui dia un miler d’alumnes formen la comunitat ESCAC.
Amb motiu del 25è aniversari, la Filmoteca de Catalunya li va dedicar un cicle els dos primers mesos de l’any. Van ser nou sessions, amb curtmetratges i llargmetratges de realitzadors com J.A. Bayona, Roser Aguilar, Àlex Pastor, Mar Coll, Javier Ruiz Caldera i Elena Trapé, entre d’altres, i amb tots ells presents als col·loquis posteriors. El reconeixement al talent al llarg d’un quart de segle també ha quedat palès per part de la indústria, la crítica i el públic, amb més de 500 premis, entre els quals 46 Gaudí i 22 Goya. En els darrers Premis Gaudí, Belén Funes va triomfar amb la seva directa i crua La hija de un ladrón, escollida millor pel·lícula en llengua no catalana. En els premis Goya també es va reconèixer el seu extraordinari debut amb el Goya a la millor direcció novell, un guardó que ja s’havien emportat J.A. Bayona (2007), Mar Coll (2009) i Kike Maíllo (2011).