Fraga, política, dret i art informal

Aquest escrit pot semblar insòlit, però és d’una solidesa de pedra picada: respon exactament a una realitat viscuda per mi l’estiu del 1953, al Palau de la Magdalena de Santander. Hi havien estat convocats uns quants crítics d’art, principalment de Madrid, però també Eduardo Westerdahl, de les illes Canàries, i els catalans Alexandre Cirici, Sebastià Gasch, Miquel Porter i algun altre artista (Tàpies) i crítics d’art catalans. Tàpies havia al·legat que no hi podia assistir i m’hi havia enviat a mi. En el moment de la convocatòria a les converses sobre art informal (dels cursos d’estiu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo), Manuel Fraga era joveníssim –30 anys acabats de fer–, però ja era el número 1 de totes les promocions: catedràtic de dret polític i de teoria de l’Estat, secretari general de l’Institut de Cultura Hispànica... En aquell antre de “cultura hispànica” era el factòtum de les idees subtils que necessitava el règim franquista per tenir cara i ulls a l’estranger. Fraga va començar el seu discurs amb les entrades adients a la situació política i quan va arribar el moment ens va donar la primera lliçó del que era l’art informal, l’art abstracte que aleshores despuntava als horitzons de l’antiga cultura occidental. Òbviament, el seu panegíric va ser cantar les virtuts d’aquella manifestació plàstica que si no tenia les arrels en les “constantes invariantes del genuino arte español” es mostrava com ha de ser tota forma plàstica: basada en uns principis intangibles de contaminació ideològica i mantenint un desenvolupament constantment net de tot subjectivisme espuri, forà, malalt o pertorbador. El que en realitat va fer Fraga va ser un panegíric del decorativisme geomètric: ratlles, colors, combinatoris i com fer bonic, com distreure. Ens va invitar a tots a seguir per aquella senda de distanciament de tota ideologia no sana ni provada. Vaig quedar estorat, perquè precisament en les nostres converses i lluites teòriques i executives entre en Tàpies, Brossa, Cuixart, Ponç i jo mateix, i tot provenint d’una reflexió de l’obra de Miró i del surrealisme, i matxucat tot per l’allau Picasso, érem conscients que l’art informal era la conseqüència d’una situació fallida de la Segona Guerra Mundial i del seu horror i que l’art, l’expressió de la subjectivitat –Fautrier ens ho havia començat a mostrar des dels camp d’extermini nazi– no podia continuar pels camins de la indiferència o, com havia dit Duchamp, d’un “art òptic” que no vol canviar cap de les aparences socials de les coses.

Vaig demanar la paraula i li vaig dir: “Senyor Fraga, vostè no ha entès res; l’art informal no té res a veure amb el que ha dit, l’art informal és l’expressió de la subjectivitat més extrema, és el crit, el clam de l’ànima, de l’esperit o del pensament que ja no pot més i que ha de dir no el que és oficial, sinó el que raja de la consciència, de l’inconscient, del més profund de les entranyes i/o del cervell humà. Fraga, em va tallar i va preguntar: “¿Quién es ese mozalbete? ¡Que se calle i quítenle el micrófono!” Un administratiu em va retirar el micròfon. Tot va quedar mut i silenciós. Fraga va afegir que continués la sessió amb normalitat, però allà no es va acabar tot, al cap d’un quart d’hora se’m va apropar un altre administratiu i em va dir que s’havia produït un error d’inscripció, que jo no podia continuar en aquella assemblea, que recollís les meves coses i que en sortís tot seguit. Vaig quedar sol i abandonat al bell mig d’aquella realitat ideologicofranquista.

Llavors, no vaig entendre res. Anys més tard, en vaig descobrir la clau. Fraga havia exposat la teoria de l’abstracte o de l’informalisme segons la seva formació teòrica –aleshores innovadora i recent del dret positiu (iuspositivisme) del jurista i filòsof austríac Hans Kelsen (1881-1973), que plantejant-se les realitats polítiques nascudes a conseqüència de les transformacions radicals de les societats finiseculars i d’inicis del segle XX va concloure que la contemporaneïtat política el “dret natural” (nomoi agrafoi, aquell que proclamava l’Antígona de Sòfocles) havia estat englotit per un conjunt de principis, preceptes i regles autònom i marginal de consideracions morals, psíquiques o vitals segregades per la vida mateixa. En la seva subtilitat, Kelsen s’havia adonat que tota norma “legal” o de “dret” establert emanava d’una altra norma hipotètica considerada fonamental o pressuposició transcendental manifestada des d’un obsessiu solipsisme. Quedava suggerit o sobreentès que la transcendència podia venir de la voluntat de domini d’una estructura determinada, d’un personatge, d’un dictador o de qui estigués en condicions d’imposar els seus criteris hegemònics. En aquest sentit, fins i tot anant més enllà del que Hobbes havia establert, ja que en el fons Hobbes entenia l’estat com la recerca d’una estàtica de valors i d’inquietuds humanes. Aquest “nou” legislador sorgit de la Teoria pura del dret (1936) resultava ser el “legislador negatiu”: fora de l’“establert constitucionalment” res és vàlid. Ho respirem encara. Òbviament, l’art informal no arrancava de l’arbitrarietat, sinó que rajava del dolor, de la indignació, del menyspreu pel que cada persona en una circumstància personal o col·lectiva sentia que l’afectava, el que el corprenia. I això era el que individualment però amb voluntat generalitzada volia expressar. No debades, un dels principis bàsics de l’informalisme era l’all over (no hi ha límits a l’expressió).