L’única solució

Fa uns anys vaig escriure una novel·la sobre una plaga de coherència. Tothom es tornava coherent i començava a actuar segons els seus principis. La tinc en un calaix. La vaig reescriure dos cops sencereta, canviant el punt de vista, refent-ne la relació temporal, eliminant i creant nous personatges... Res. No em sortia. La vaig arribar a presentar a un premi, animada per un editor, però per sort no me’l van donar. Va quedar en segona posició i ara agraeixo molt no haver-la publicada. De fet, li tinc molta mania. Aquests dies l’he represa amb l’esperança que la meva mala impressió fos exagerada. No. És un rave.

Hi ha escriptors que poden imaginar situacions molt allunyades d’ells mateixos, però n’hi ha d’altres que no tenim més remei que viure les coses que escrivim. Després ho podem disfressar amb salts en el temps i en l’espai, però no deixem de parlar de nosaltres. Tinc un parell de novel·les que transcorren en el segle XIX i en les dues parlo de preocupacions molt actuals: l’art com a salvació, a Tota la vida, i l’empoderament de la dona, a La primavera pendent. El lector pot pensar que jo no tinc res a veure amb els protagonistes d’aquestes històries, però hi soc molt i això no és perquè estigui encantada de conèixer-me, sinó perquè no tinc res més que el meu jo per escriure.

Aquest tipus d’escriptura íntima, sorgida de l’entranya, està als antípodes del periodisme, que mira enfora, que es basa en la crònica. Els dos punts de partida són vàlids i poden produir obres de molta qualitat. La clau és que l’escriptor sàpiga a quin grup pertany i pugui treure el màxim profit a la seva veu, a la seva manera de ser i de fer. És una cosa que s’aprèn amb els anys, per això, a diferència de les models o dels futbolistes, podem dir que els narradors, si tot va bé, com els bons vins, guanyem amb el pas del temps. Aquesta moda de només estar pendent dels nous noms i abandonar-los al segon llibre és molt contraproduent per a la literatura. Un escriptor aprèn moltes coses al llarg de la seva trajectòria i no ho podem obviar. Les obres de maduresa són fonamentals. Si les primeres novel·les ens ofereixen frescor, desinhibició, sorpresa; les últimes ens brinden profunditat, experiència, criteri i, per contra del que es pugui pensar, valentia, perquè l’autor domina més l’eina i s’atreveix més a extremar-ne l’ús.

De tota manera, jo us volia parlar d’aquesta pedra a la sabata que es diu Coherència i que tinc en un calaix. De fet, la tinc en una carpeta de l’ordinador. Aquests dies de confinament, he entès que una de les meves obsessions a l’hora de descriure la plaga era explicar-ne l’origen: primer em vaig empescar unes galetes adulterades per una secta i després un mail tan ben redactat que transformava el personal. Em fa una mica de vergonya rellegir-lo. Són pajarraques. Ara entenc que no calia tanta introducció prèvia, que podia tirar pel dret i anar directa a l’acció i als problemes i transformacions que generava la plaga.

Fa unes setmanes encara es parlava de si l’origen del brot de coronavirus era un pangolí o una serp. Ara, ja no preocupa ningú, tret dels que ho han d’estudiar. La urgència és matar el bitxo. M’adono que a l’Assaig sobre la ceguesa, Saramago no perd ni un segon a explicar-nos d’on prové la seva plaga. A mi m’ho ha hagut de mostrar la realitat. No tinc ni idea si aquests dies tindré forces per tornar a refer Coherència. No sé si, gràcies a les malaurades circumstàncies, li podré donar més autenticitat. Només sé que segur que de tot això en sortirà alguna cosa bona d’algun ordinador d’algun escriptor en algun moment. L’art, de vegades, és l’única resposta possible.